Gibraltar

Vicent Álvarez

11.09.2013 | 05:30

Entre els records de la meua infantesa i adolescència a Xàtiva, està tot un capítol de cançons franquistes que ens van fer memoritzar. Ara recorde una estrofa que recobra actualitat, com podreu veure. Diu així : «Gibraltar, Gibraltar, punta amada de todo español, y a mi tierra le robaron tierra hispana del peñón, y hoy sus rocas son holladas por el asta de un estraño pabellón. Gribaltar, Gibraltar, punta amada de todo español».
Tots els tòpics de l´espanyolisme podem trobar-los condensats en eixa cançó que jo tenia com oblidada, com si fos d´altres temps ja llunyans, com quelcom del passat ja superat. De vegades, però, les coses passades, amb els matisos corresponents, retornen i és així perquè hi ha problemes, situacions i sentiments que continuen oberts i, tanmateix, hi ha gent aferrada a tòpics i a veritats absolutes.
No ignore, però, el problema concret que ha servit per actualitzar la qüestió de Gibraltar. Es tracta d´un conflicte al voltant del problema de la pesca, com hem tingut tantes vegades amb el Marroc, i que, sens cap dubte, afecta als interessos dels pescadors del Camp de Gibraltar. El que resulta més que sospitós és el plantejament que ha fet el Govern central, convertint un tema com aquest en una qüestió de primer ordre, amb tota la parafernàlia mediàtica.
Aquest brot de nacionalisme central no es pot explicar sense la referència de la «consulta catalana», o a l´onze de setembre, així com les mobilitzacions que estan fent-se a tot arreu del Principat de Catalunya. Molta gent ha qualificat el fet de maniobra de distracció davant del cas Bárcenas i d´allò que està eixint a la llum. Potser hi haja un poc de tot. Al meu parer, però, aquesta apel·lació o crida al sentiment patriòtic espanyol està molt en funció del problema que significa la consulta catalana.
Es ve argumentant que la consulta és del tot anticonstitucional, quan, de fet, una mera consulta no comporta més que una expressió de voluntat popular. I jo m´interrogue: tan sols això dóna tanta por? L´explicació és ben senzilla: l´amplitud del sentiment d´identitat a Catalunya és forta, majoritària, i es manifesta cívicament. Si en un moment futur eixe sentiment es concretara en una opció volguda de forma clara, aleshores, caldrà buscar eixides i acomodar les lleis, o canviar-les. Situacions semblants s´han produït en altres llocs „com ja tingué lloc a Quebec„ o estan previstes, cas d´Escòcia.
No sé si al ministre García Margallo i a la seua colla els hi van ensenyar la cançoneta. En tot cas poden, si volen, recuperar-la. Música i lletra eren fàcils. Jo més aviat voldria que fos una cosa ja passada, arrossegada pels vents de la història. Dissortadament, no és així.

Enlaces recomendados: Premios Cine