L´11 de setembre s´ha convertit a ulls del món en la data més emblemàtica de la història de la Catalunya recent. I no és per a menys, després de les espectaculars demostracions de força popular, dutes a terme en els darrers anys, en què la capacitat de mobilització sobiranista ha superat en escreix totes les expectatives. Ara sí que es pot afirmar amb claredat que són molts més dels que (les forces vives centralistes) volen i diuen. Els nervis s´estan apoderant de les plàcides poltrones del PPSOE, que en un temps rècord estan veient com els tremola tot el sistema que havien construït d´ençà de la mort de Franco i que van deixar reflectit en una constitució injusta, anacrònica i autoritària. El Titànic espanyolista s´està acostant sense remissió cap a l´iceberg de la seua pròpia tossudesa, del seu hermetisme prepotent i antidemocràtic. Un vaixell que farà aigües per tots els cantons per mèrits propis.

La via catalana cap a la independència sembla irrefrenable. Ja no la para ni déu, ni Rajoy, ni el rei. En una Europa democràtica, la via pacífica mampresa per Catalunya no té marxa enrere. Són tants els greuges que s´han creat, que la ciutadania catalana ha reaccionat de manera radical, és a dir, qüestionant l´origen de tot el problema. Són tantes les forces acumulades per la societat civil i tants els arguments a favor d´un futur sense la tutela de Madrid, que estan donant una moral de victòria tan clarament demostrada en la cadena humana del darrer 11 de setembre.

Allà pel 1989, els països bàltics en van fer una i als dos anys aconseguiren la independència de la URSS. Ningú bo s´ho esperava i així fou. Ningú no pensava que en un règim tan criticat per autoritari, implacable i sever com el soviètic, es podria produir un trencament tan ràpid i contundent. El mateix està passant a Espanya, tot i que ja hi ha veus com la del senyor Bono que ho veuen clar i fet, que no dubten del trencament de la que creien una, grande i libre per sempre.

Si, com tots els indicadors apunten, el catalanisme sobiranista és tan impertorbable i tan explícit com s´està demostrant al carrer, així com amb les majories parlamentàries actuals i futures „que atorguen a ERC el paper de primer partit„ fóra bo que el PPSOE assumira el repte històric i acceptara la llibertat dels pobles de l´Estat espanyol a decidir el seu futur, sense dilacions, ni rampells despòtics i que ho admeteren com un fet normal, de la mateixa manera que la Gran Bretanya dóna via lliure al procés de sobirania encetat per Escòcia, o el camí de reconeixement de Catalunya com a futur estat independent declarat per Letònia i Lituània. O potser pensen que amb una cortina de fum darrere de l´altra podran evitar caure en les profunditats de l´abandó social que els espera en les properes conteses electorals?