El nom de la llengua dels valencians i altres afers

Sal.lus Herrero

26.09.2013 | 05:30

"La llengua dels valencians" és un dels millors llibres escrits al País Valencià, a la dècada dels anys trenta, pel filòleg Manuel Sanchís Guarner, i reeditat, posteriorment, a suggeriment de Joan Fuster, als anys seixanta. Açò és pot llegir a la Correspondència entre Fuster i Sanchis Guarner i també de Josep Giner. En aquest llibre sobre "La llengua dels valencians", s´explica el nom de la llengua, el territori i extensió, les qüestions dialectals, les influències en la seua formació i l´origen del valencià; Sanchis Guarner explica molt bé el valencià o la llengua valenciana com a variant de la llengua catalana, ubicada a l´antic Regne de València, conquerit i creat per Jaume I al segle XIII, que fou qui portà la llengua des de Montpeller i no deixa de relacionar el valencià amb tot el domini catalanoparlant, sense el qual no s´entén res de res. Perquè el valencià no és una monada de Leibniz, aillada, cega i sense finestres, lligams i vincles amb la resta de domimi lingüistic català. També ix, evidentment, la denominació, decimonònica, de llengua lemosina del temps de Constanti Llombart i Teodor Llorente.

No obstant, després dels intents de "reintegracionisme" entre el valencià-català i l´occità, després de segles de distància, no van quallar adequadament; a principis del segle XX, hi hagué una bifurcació entre les dues llengües fins a constituir-se en llengües diferents, una la catalanovalencianabalear enfortida pels treballs de Pompeu Fabra, Joan Coromines, Josep Giner, Moll, Alcover, Sanchis Guarner, Joan Fuster, etc. ha pogut reeixir com a llengua europea romànica a l´alçada del segle XXI, almenys fins a les primeres dècades del segle XXI, quan durant la dictadura, els franquistes pensaven que estava del tot exterminada; i, l´altra, l´occitana, per desgràcia, no ha tingut uns elements de modernització adients ni un context sociolingüístic adequat i propici per resistir els embats d´un estat francés que, com l´espanyol, no respecta el dret de les llengües minoritzades a sobreviure. I les vol aniquilar, com veiem amb el decret de Bauzá a les Illes, el decret Wert d´espanyolització i els distints decrets al País Valencià per a fer recular el valencià-català, en tractar-nos a la ciutadania catalanoparlants comsi no tinguérem cap dret a res; com si fórem excrements comexplicava a la web paisvalenciaseglexxi, Francesc Viadel a l´excel·lent l´article "Valencià=mierda" on denuncia els atacs contra els valencianoparlants, com Carles Mateu, multat amb 400 euros o 400 colps (i sis mesos de presó) per parlar-li en valencià a la guàrdia civil a Castelló de la Plana.

Manuel Sanchis Guarner havia col·laborat, decididament, en la confecció del Diccionari Català-Valencià-Balear d´Alcover i Moll, durant la seua estada a l´exili a Mallorca. Fou represaliat i castigat primer amb la presó a Monteolivet i després gràcies a la influència de la seua família amb l´arquebisbat de valència, [era nebot del canonge Josep Sanchis Civera] i el nou règim dictatorial, fou foragitat a les Illes per haver sigut capità de l´exèrcit de la II República i per haver defensat idees valencianistes contràries al règim franquista. A finals de la década del seixanta torna a València com a professor de francés a l´Institut Lluís Vives i després, a principis dels anys setanta s´incorpora al departament de llengües a la Facultat de Filologia, que, més tard, serà l´Institut Valencià de Filologia Interuniversitària. No entre a discutir sobre l´origen de valencià-català perquè no en sé res, no sóc historiador de llengües ni arqueòleg cultural, com Michael Foucault es reclamava en "Les mots et les choses"; per a decidir sobre aquests afers tan difícils i complexes em fie de Pompeu Fabra, Coromines, Josep Giner, Sanchis Guarner, Miquel Siguan, Joan Sala, etc. És una obvietat que "el valencià és la llengua dels valencians i valencianes", però, sovint les obvietats i les simplicitats sovint serveixen per amagar altres veritats òbvies, posem per cas, que algunes de les entitats que esmenta el senyor Fornés, el 25 de setembre, al Levante-EMV "Valencià, la llengua dels valencians" per a afirmar que el valencià és occità, al llarg de la seua història han foragitat a filòlegs com Sanchis Guarner, als anys setanta, per defensar, -molt moderadament i suaument-, la unitat de la llengua catalana, això dels diasistemes, variants, etc. Perquè aquestes entitats esmentades i subvencionades per atacar el valencià-català, afirmant l´origen occità, mossàrab o íber del valencià, en realitat el que fan és, -al context valencià-, negar i renegar que el valencià i el català siguen la mateixa llengua. Amb virulència i violència, per fer retrocedir el foment i el desplegament social del valencià a tots els àmbits, educació, tribunals de justicia, etiquetatge de productes, institucions, RTVV, mitjans de comunicacip, cinema, teatre, cançons, etc.

Ja sé, massa ho sé, que Fornés no arriba a aquest punt d´inflexió i ell afirma clarament que dient-se occità, català, valencià o llemosí, tot és la mateixa llengua en origen. No obstant, intenta ´prestigiar´ i lloa unes entitats (RACV o Lo Rat Penat) que a partir de l´anomenada ´transició´, no només foragitaren i agrediren a eminències filològiques com el professor Sanchis Guarner, sinó que han fet servir tots els recursos, energies i les subvencions institucionals per combatre el valencià-català, la unitat de la llengua, ni diasistemes ni hòsties, o sí, clar, moltes hòsties, massa agressions, terrorisme, kale borroka i paquets bomba en forma de xocolata a ca Sanchis Guarner a la plaça Canoves del Castillo i dues bombes a casa de Joan Fuster a Sueca, al carrer Sant Josep, perquè havien gosat afirmar la unitat de la llengua catalana o valenciana.
Les "obvietats", cal contextualitzar-les socialment, políticament i hstòricament, si no pot passar com li passà a Heidegger quan fou rector de la Universitat, que invità al Führer, ell, -el filòsof alemany-, deia que la política no li interessava, que preferia continuar sent un infant ple d´emocions, dreceres i boires ´romàntiques´ i espiritualistes, que no s´atenia a les conseqüències que poguera produir les seues profundíssimes meditacions filològiques i filosòfiques; no obstant, féu un discurs davant del líder nacionalsocialista sobre l´origen i el desti humà, "l´ésser per a la mort", elogià al conductor de l´esperit de poble alemany que havia de dominar el món i instaurar la plena ´autenticitat´ de l´ésser humà sobre la Terra i Hitler, unes setmanes després decidia la Solució Final com a manera de posar en pràctica les abismals reflexions de Martín Heidegger, que es féu sentir com una veu suggeridora, potent i apassionada que l´animava a portar els humans a la mort, com a forma d´autentificació radical.

Els amics de Lluís Fornés, de "Lo Rat Penat" i de la "RACV" no només afirmen l´origen íber, mossàrab i occità, per a negar la unitat del valencià-català, sinó que, -a més d´agredir i foragitar a filòlegs com Sanchis Guarner-, es dedicaren als anys setanta a posar bombes a les llibreries d´Alacant i València perquè als seus aparadors hi havia llibres en valencià-català, alguns dels seus membres i simpatitzants han fet aquelarres a l´antiga Plaça del País Valencià cremant llibres en català, que deia el poeta Maria Rainer Rilque que era l´anunci de la cremada de persones; aquest amics seus "ratpenatistes" i "academicistes" cada vegada que ouen que algú li diu català al valencià llencen bromera per la boca i es tornen éssers energumènics. Perquè, en el fons, -no ens enganyen-, del que es tracta, com explica Vicent Flor a "Pensar el País Valencià", ed. Afers, 2013, és de conflictualitzar el valencià-català per a substituir-lo del tot per l´espanyol. I a això, que ja va dir i advertir Rafael Ninyoles als anys seixanta, a "El conflicte lingüístic valencià", sota l´anàlisi de la disglòsia, li dediquen tots els esforços, i de pas, que no es desenvolupe ni s´estenga socialment a tots els àmbits, que no es normalitze amb censures, opressions, dominacions i restriccions exterministes, des de fa més de tres segles fins hui mateix on encara no ens deixen expresar-nos en valencià ni al parlament de Madrid ni al de Brussel·les o Estrasburg. Per cert, Fornés, ¿no fou l´ajudant d´un director de RTVV, que no recorde el nom, Fabregat, que s´empenyà en fer una llista de mots en valencià-català per prohibir-los? No fou aquest gest ´secessionista´, allò que anunciava, -anticipadament, en temps ´sociata´-, la censura de les antenes de TV3 i altres afers impresentables com la deshomologació de títols, la prohibició del nom del país dels valencians, la criminalització del terme Països Catalans o no poder dir-li tranquil·lament en els soterrars dels amics de Pedreguer, català al valencià etc.? Aristòtil diria, l´ésser de les dominacions i opressions, -quan s´acostumen a manar els amos, sense contra poders-, és diu de moltes maneres, però, quasi totes, en compte de voler garantir la nostra supervivència lingüística, cultural i ´nacional´, cerquen el nostre anihilament, tot i que embolicat amb bells mots i amb les declaracions d´amor més abrandades i increïbles. Com les d´Esperanza Aguirre, -qui ho anava a dir!-, fa uns anys dient que Catalunya era una nació estrangera perquè el govern d´Aznar no li venguera una empresa de gas (preferia als alemanys o als russos!), i ara, davant la Via Catalana per la independència, jurant amor etern per Catalunya per tots els racons de Barcelona i decretant la catalanització d´Espanya, Espanya, Espanya. El que s´ha de vore, Martorell!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook


Enlaces recomendados: Premios Cine