Les recents paraules del papa a la revista Cività Cattolica, ens han portat una alenada d´aire frec, un buf de l´Esperit, una ventada del Concili Vaticà II. Les paraules del papa han estat com la veu dels profetes, que anunciaven el Déu que salva i perdona. El Déu-amor, que acompanya el seu poble.

Amb espontaneïtat i valentia, amb l´esperit dels profetes, el papa Francesc, que no es reconeix com a de dretes, ens encoratja a escoltar i a anunciar l´Evangeli amb alegria, amb esperança. Sense caure en les obsessions de sempre: avortament i matrimoni homosexual!

Amb el seu somriure i la seua bondat, el papa, que reconeix que «sense la gent no puc viure» (i per això la seua negativa a hostatjar-se als apartaments vaticans) ens parla de la necessitat de treballar en equip. De no fer les coses autoritàriament, ja que «consultar és molt important». I amb «consultes reals, no formals».

El papa ens parla d´una Església que ha de ser mare. No madrastra. Una Església capaç d´escoltar i d´acollir, per tal de «curar les ferides». I d´uns servidors de l´Evangeli, «pastors, no funcionaris», que sense jutjar, i encara menys sense condemnar, siguen ministres plens de misericòrdia. Perquè, ¿no és la misericòrdia allò que ens humanitza? No és la condemna, ni el rigorisme allò que ens fa més humans.

El papa també rescata la dona i el seu paper en l´Església. I per això demana «ampliar els espais per a una presència femenina, més incisiva, en l´Esglesia». Quan durant tant de temps les dones han estat menysvalorades al si de les comunitats cristianes, el papa, amb valentia, afirma que «l´Església no pot ser ella mateixa sense la dona» i per això demana també «una teologia profunda de la dona».

I quan a l´Església hem vist tants intents restauracionistes, que han intentat ofegar el Vaticà II, el papa Francesc reivindica l´actualitat del Concili, que va ser «una relectura de l´Evangeli, a la llum de la cultura contemporània» i que va produir uns fruits «enormes». D´ací que el papa s´atreveix a dir que «un cristià restauracionista, legalista, no va a trobar res». I per això, el papa no està d´acord en «aquell que busca solucions disciplinars, seguretat doctrinal, recuperar el passat perdut», ja que aquests tenen «una visió estàtica i involutiva».

Per al papa, cal «viure amb esperança», no mirant el passat, sinó caminant cap al futur. Obrint nous horitzons, «amb una fe en camí, una fe històrica», per tal de viure «en la frontera». Amb audàcia! Amb esperit profètic!

Una vegada més, el papa Francesc ens adreça unes paraules profètiques, que ens encoratgen. Unes paraules que ens han d´ajudar a fer de l´Església, una comunitat d´esperança. Una comunitat en la qual ens hem de reconèixer germans. Fràgils i pecadors, és veritat, però decidits a obrir un camí de conversió. Sense pors. Sense condemnes. Amb la força del Senyor ressuscitat que tot ho renova. Amb fidelitat al Vaticà II, que va portar l´Església pels camins de l´aggiornamento.