És dijous a la nit a Brussel·les. Front al Manneken Pis (estàtua que representa un xiquet nu pixant sobre una font), una dona li diu a una altra: «Ganas tengo ya de volver a Alicante. Allá, los camareros s´esfuerzan en hablarle al turista en su lengua. Aquí, sin embargo, nadie habla español». Puix si visita altres països, tampoc ho tindrà fàcil, li dic clavant-me en la conversa. Com que anàvem junts a la Grand Place, vam continuar xerrant: elles en castellà i jo en valencià. No havia guardat encara al caixó de les anècdotes aquest succeït quan llig a l´edició digital de Levante-EMV que un col·legi de València obliga l´alumnat a estudiar en castellà. Sota la notícia, dos comentaris de lectors que supuren tirriaitis (inflamació de la tírria): «el valenciano no sirve para nada», un, i, «es uno de los idiomas más inútiles», l´altre. Opinions que em recorden l´episodi de Brussel·les; puix, si els seus autors no estan immunitzats pel doble estàndard amb que jutgen el valencià i el castellà, és perquè no han sortit d´Espanya (si no és que viatgen cada setmana a Amèrica Llatina, que també podria ser...).

És de maniqueus fer una ratlla situant a un costat les llengües que en diuen «útils», i a l´altre costat les que en diuen «no servir per a res». Idea que defensen amb vigor, sempre que s´incloga la seua en la primera categoria. Semblant divisió deriva en una concepció darwinista de les llengües que justifica la supervivència de la més forta. Potser obliden que eixe mateix argument serveix per defensar l´exclusivitat de l´anglès?

Que hi haja gent que considere el valencià llengua prescindible (influx sens dubte del mite de Babel que contempla com un càstig de Déu la diversitat de les llengües), demostra la distància que ens separa de valons i flamencs, que fan que a Bèlgica els seus idiomes hi estiguen ben presents. Tot i que això incomode a les amigues alacantines i, mutatis mutandis, als Manneken Pis casolans, autors dels comentaris que es pixen en el valencià.