Llengües, societat i política

Des de l´inici de la democràcia a Galícia no hi havia conflicte lingüístic i el PP anava impulsant polítiques de normalització, massa a poc a poc, al ralentí, però avançant; el conflicte s´originà a partir del Govern del PSG i el BNG, quan el PP, en l´oposició, començà a instrumentalitzar la política contra el gallec perquè deien, falsament, que hi havia alguns pressumptes "excesos" normalitzadors. També s´apunta en aquest canvi d´actitud l´ascendència dels darrers liders del PP a Madrid, amb Aznar i el seu ´xiringuito´ de la FAES i d´altres partits neocentralistes, que embesteixen com un bou contra tot allò que no siga el castellà per a destruir i exterminar, -amb passió espanyola-, les altres llengües distintes a l´espanyol. Tot i que, a Galícia, ningú discuteix que el gallec és una variant lingüística ´autònoma´, junt al brasiler o el portugués, quasi ningú qüestiona tampoc la necessitat d´obrir el gallec a la relació amb les altres variants de la família gallega-portuguesa-brasilera. Perquè la variant gallega no reste escanyada en un provincianisme reclosit que castellanitza i, darrerament, bloqueja, estanca i pretén fer recular cada vegada més el gallec, a la manera assimilacionista.

En aquest debat multidisciplinar van participar especialistes de l´àmbit de la politologia, el dret, l´economia, la sociologia, l´educació, la comunicació i la gestió cultural, més de la sociolingüística, i interpelant profesionals de distintes àrees relacionades amb l´idioma, des de la docència i la recerca fins les indústries de la cultura, passant pel periodisme i la planificació i la dinamització lingüística. Sobre l´anàlisi de la situació sociolingüística va participar Albert Branchadell, Fermín Bouza, Antón Losada i Mauro Fernández que foren retrucats respectivament per Antón Baamonde,Xosé Manuel Núñez Seixas, Nel Vidal i Xaime Subiela. A la segona sessió "Models d´oficialitat/ llengües i ensenyament" participaren el valencià, Ángel López Garcia-Molins, Peter A. Kraus, Josu Mezo, Alba Nogueira i Bieito Silva, que foren retrucats per Xavier Ferreira, i Goretti Sanmartín, Xesús Costas, Xavier Vilhar, Luís Villares, Valentina Formoso i Miguel Pérez Pereira. La tercera sessió va ser sobre "Mitjans de comunicació i àmbit socioeconòmic" amb François Grin, Francisco Sanjiao, Xosé Manuel Villanueva i Tapio Varis retrucats per Marcelino Fernández, Enrique Saez i Gonzalo Vásquez, Marcos Lorenzo i Xosé Manuel Pereiro i Francisco Campos i Xosé Ramón Pousa. Finalment, l´última sessió, concloent, fou "Un model de convivencia per al futur", el 29 de juny del 2010 va acollir com a relators a Xoán Lagares, Georg Kremmitz i Juan Carlos Cabrera, que foren retrucats per Manuel Bragado i Margaritat Ledo, Antón Baamonde i Ángel García-Molins, Fermín Bouza i Albert Branchadell. Al remat es va fer una taula redona amb tots els partits que tenen presència al parlament de Galícia per tractar de buscar, conjuntament, les propostes més encertades perquè el gallec siga la llengua pròpia i més important de Galícia sense deixar d´incrementar les relacions amb les llengües del seu entorn estatal, europeu i sobretot que incremente els contectes i lligams amb el portugués de Portugal, de Brassil i dels països africans que el parlen. Per ampliar el seu horitzó lingüístic i cultural i obrir-lo a més món. Cal assenyalar que tots els participant ho feren desinteresadament.

De les diverses intervencions, m´interessaren molt, les del nostre paisà Àngel López Garcia-Molins, en l´anàlisi de la política lingüística de l´Estat espanyol, on coincidisc quan rebutja les acusacions centralistes perquè "l´espanyol [...] no ha perdut parlants diguen el que diguen les veus airades de la premsa de Madrid i les indignades cartes al director a que dónen lloc. En aquestes condicions no se m´ocórre altra solució que ampliar el nombre d´usuaris del català, del gallec i de l´euscara€". Tot i que dissentisc de l´opinió del senyor López, quan sembla que rebaixa els efectes dels decrets de Nova Planta o les prohibicions contra la nostra llengua del franquisme, per a tornar el castellà en ´llengua comuna´, i afirma que més "ho suposaren les onades migratòries provocades per la revolució industrial i, sobretot, l´aldea global". Perquè, al meu parer, sense les agressions borbòniques posteriors a la batalla d´Almansa, amb una concepció jacobina d´estat a imitació del francés i amb el genocidi cultural de la dictadura franquista, no s´haguera preparat el terreny perquè la globalització ens col·loque als parlants de llengües minorades, com la nostra, en un situació de risc greu.

També és molt interessant l´anàlisi de Juan Carlos Moreno en la crítica al nacionalisme lingüístic supremacista espanyol i els matisos crítics d´Albert Brachadell introduint la perspectiva plurilingüística a aconseguir per superar els nacionalismes lingüístics des del respecte a la diversitat de llengües i cultures de tot l´estat. Una altra de les ponències que més m´ha interessat és la de Peter A. Kraus en les "identitats lingüístiques i la política a Europa", la necessitat d´abandonar el monolingüisme d´alguns estats jacobins i de potenciar el plurilingüisme i el respecte a la diversitat cultural a tots els països de l´UE; assenyala que les polítiques de reconeixement és el paradigma fonamental per a reconciliar diversitat cultural en el context d´una ciutadania democràtica. Europeització no significa anglesització sense més, sinó un augment significatiu dels repertori plurilingües d´Europa perquè les majories entenguen les preocupacions de les minories i la necessitat de reconeixement i de respecte per garantir una convivència viable.

No obstant, una de l´anàlisi que més m´ha plagut és la de Georg Kremmitz, de la Universitat de Viena, "Convergències/divergències de comunitats lingüístiques al marc espanyol"; en aquesta ponència, analitza les contradiccions, els dèficits i les insuficiències democràtiques en la política lingüística de l´Estat espanyol; explica el conflicte lingüístic entre llengües dominants i llengües dominades, les minories lingüístiques i immigrants, la noció d´"estatuts", de "prestigi", la política lingüística ´explicita´ i la ´implícita´, la pràxis efectiva d´un idioma, etc. Kremmitz analitza les imposicions estatals discriminatòries amb les altres llengües, la manca de reconeixement del dret a l´autodeterminació de qualsevol nacionalitat que forma part de l´estat espanyol, critica això que es diu que "en cap cas s´admetrà la federació de Comunitats Autònomes", que comparteixen la mateixa llengua i cultura, perquè suposa una forta limitació davant una (possible) voluntat democràtica, referida sobretot als països amb llengua catalana.

En un apartat on Kremmitz analitza els antecedents històrics i normatius sobre la declaració als Estatut d´Autonomia de la llengua "pròpia", a propòsit del País Valencià diu, textualment: "el cas més ´espectacular´ és el que la Comunitat Autònoma Valenciana, que, després d´inicis prometedors cau, a partir del moment en què el PP guanya les eleccions el 1994, a una política de secessionisme lingüístic, que té com a resultat l´afirmació del paper del castellà, i el clar incompliment de la constitució i dels estatuts d´autonomia; estos preveuen un bilingüisme oficial simètric que està lluny d´aconseguir-se". És evident, afirma Kremmitz que una voluntat política de ´diferenciació´, lingüísticament secessionista, no és el millor per a tenir un paper més important, però és interessant observar la ´instrumentalització´ de la política cultural pel PP per a minorar la llengua pròpia del país dels valencians; i concreta: "Vist des de fora, a l´observador li crida l´atenció els esforços d´´autolimitació´ que es porten a terme". Un treball d´autolimitació que esdevé un castrament lingüistic i cultural, un autèntic suïcidi col·lectiu.

Una ´autolimitació´, que, -com analitza aquest sociolingüísta-, va en la línea d´incomplir el que assenyala l´Estatut per a promoure l´idioma del País Valencià; una autolimitació que va en la linia de l´amputació i la supressió dels drets de ciutadania, de l´ensenyament, de la nostra llengua i cultura, de la llibertat d´expressió i de comunicació en la llengua històrica i específica dels valencians, distinta al castellà. Unes llengües pròpies (el valencià, gallec, basc, asturià), que s´havien recuperat molt després de la dictadura de Franco, ara tornen a estar en la picota, es torna a qüestionar l´estatus, el prestigi i la viabilitat de les altres llengües diferents a l´espanyola. Durant la dictadura es procurava el nostre genocidi cultural, -el de valencians, catalans, balears, bascos, gallecs i asturians-, per tots els mitjans, però, ara, en un context "democràtic", tornen els mateixos fantasmes, tornen els mateixos dimonis familiars. Una sistemàtica i programada obsessió empenyada en la liquidació de RTVV i de qualsevol instrument en defensa de la pluralitat, lingüística, cultural i nacional.

Per últim, -davant el conflicte entre Espanya i Catalunya-, Kremmitz, recordem que la seua ponència es del juny 2010, abans de les diades per la independència del 2012 i 2013-, ja proposava com a solució: "una reforma de la constitució en la línea d´una major simetria de les diferents llengües i cultures perquè es facilite als pobles perifèrics la pertinença a l´estat espanyol. Perquè si Espanya continua en la seua tradició monolingüe, centralista i contrària al respecte a la diversitat pot ser que les forces centrífuges algun dia siguen més fortes que les altres i que Europa preferisca una separació a un conflicte sense fi [€] Si els nacionalistes espanyols no estan disposats a gestos i canvis d´actituds, no és impossible que el preu a pagar un dia siga molt alt". Sembla que el Govern del PP, tant a Madrid com a València, va en la linia contrària a la que proposa el senyor Kremmitz, en el sentit d´augmentar les pulsions centralistes, recentralitzadores, monolingües, monoculturals i uninacionals, on la nostra llengua esdevé discriminada i minoritzada. L´actual president del Govern de l´estat, Rajoy, -que deu saber llegir en gallec-, se´l podría llegir. A veure si s´orienta una mica per on va el món, ell que gosa parlar d´allò que és "modern" en aquests temps de "modernitat" que passa, ´nolis volis´, pel respecte a la diversitat, el plurilingüisme i la defensa de la pluriculturalitat.