De cop i volta sembla que la que la família socialista ha trobat el camí. La recent conferència ha definit una mena de projecte amb el qual, tal i com s´ha resumit des de posicions internes d´esquerra «es pretén recuperar una majoria social que permeta tornar a governat, sobre la base de l´ampliació dels drets i el seu gaudiment efectiu, la justícia social i les llibertats públiques per tots els ciutadans» (Óscar Iglesias. Sistemas, 11-11).
Ente altres qüestions, aquest renovat projecte apunta al drets, a la democratització i participació, a un nou model econòmic, a l´Estat federal i laic, i als serveis públics. Caldrà, però, conèixer i debatre més a fons les propostes, i sobre tot, veure si aquestes es queden a nivell de paper, o, pel contrari, impliquen una canvi de rumb real. En funció del que he pogut saber, escoltar o llegir, aquest desig de tornar al poder implica una velada autocrítica. Per citar un exemple tenim la anul·lació dels acords amb el Vaticà de 1979, ja que en cap dels governs anteriors del PSOE ni tan sols s´ha platejat com hipòtesi.
Que es recuperen propostes que son patrimoni de l´esquerra genèrica o plural és un pas positiu. Justificar un canvi de rumb com el present sol per tornar a recuperar el govern em sembla ben pobre. I no és que podem passar de voler governs d´esquerra, plurals per que l´esquerra és plural, no és això. Els objectius, els projectes son justos i tenen valor en sí, puix molts els elements d´eixe «actualitzat projecte de canvi», son necessaris i responen a una visió de canvi que te vigència en qualsevol conjuntura.
No es tracta de reobrir debats sobre projectes de màxims i mínims. En moltes ocasions les possibilitats podem comportar processos curts; en altres, cal caminar amb més lentitud. Allò que no es admissible és el silenci, deixar passar el temps. Davant del moment que vivim calen mesures conjunturals, ara bé, el desig de canvi implica no deixar de costat el combat anticapitalísta.
M´interessa reparar el tema del federalisme, des dels meus temps de deixeble del professor Murillo, allà pels anys seixanta, he apostat per un federalisme coherent. Quina coherència pot haver-hi entre voler més drets i negar el dret a decidir als ciutadans catalans? Potser que reconèixer el dret a decidir implique un risc electoral. Així i tot, des del federalisme no es pot negar l´exercici d´eixe; en tot cas es podrà negociar la forma o el moment.
En fi, tot i trobant molts aspectes positius del canvi de rumb que sembla encetar-se, especialment per que el debat no s´ha centrat, com en altres ocasions, en llistes i persones. Des de aquesta vorera de l´esquerra crítica en la qual em trobe, deguem de demanar més coherència o convicció, la qual cosa no vol dir dogmatisme, sinó mostrar que vol anar més enllà de la propera cita electoral.
