El benestar no pot continuar?

22.11.2013 | 01:16

Jesús Moncho

Ací, els nivells salarials per davall de la mitjana europea i la flexibilització dels despatxaments de treballadors són dos dels factors que captaran l´interés de les empreses i capital europeus, i són una motivació per a reclutar nous assalariats; s´hi corren menys riscos». Així s´expressava el xef d´una gran consultora internacional... Si ha de ser així, tot siga per l´ocupació. Eixe és el tribut o la càrrega que la major part dels ciutadans hem de suportar i pagar. Guanyar menys, i disposar de menys prestacions socials a causa de les retallades. En esta vida tot té un preu. D´acord. I quin és el preu que han de pagar els causants d´esta crisi?, cóm quedaran els polítics i la política?
El causant de la crisi, el capital financer internacional (els tan pregonats mercats), no té cara visible, no se´l veu, si no és a través de la política, a través dels polítics. Recordem com el vicepresident del grup Banco Santander, Alfredo Sáenz, pronunciava allà pel llunyà 2004: «El creixement econòmic està unit a las reformes laborals i això significa reformar seguretat social, subsidis, hores treballades, subsidi de desocupació, mobilitat... No és possible que el Welfare [Estat del Benestar] puga continuar». Els polítics s´encarregaran de dur a terme tals manifestacions i objectius. Ells són la cara visible, i tots nosaltres som els propietaris del vot que, en última instància, possibilitarà tot açò. Els donarem el vot debades?
Ja no podem donar el vot només perquè sí. Per contrarestar la preeminència dels mercats sobre la política, el vot hauria de ser per a aquell que restituira la sobirania popular, que reconeguera la capacitat ciutadana d´implementar referèndums vinculants sobre aquelles qüestions que afecten i modifiquen les condicions de vida i que tornara al ciutadà el poder de revocació sobre lleis o càrrecs públics ineficaços o corruptes. El vot hauria de ser per a aquell que s´atrevira a l´eliminació de les sicav, a la persecució i desaparició dels paradisos fiscals transnacionals, i l´establiment d´una taxa (Tobin) per a les transaccions financeres internacionals com a instrument estabilitzador de crisis financeres per especulació.
Si ens diuen que la reducció del dèficit públic i del deute ens tenalla a tots i és cosa prioritària, que comencen pel control i detectament del frau fiscal per part del gran capital (estimació de 70.000 milions d´euros); per la reducció de les administracions duplicades i sobrants, diputacions i Senat; per la transparència i fiscalització dels concursos i adjudicacions de contractes públics en evitació de forats i corrupteles. Tot és qüestió de força i ànim. La continuïtat de l´Estat del Benestar està en joc. O triomfen els mercats o triomfen les persones. Alea jacta est. La sort està en l´aire.



Enlaces recomendados: Premios Cine