Carme Miquel acaba de publicar Mataren el verd, una crònica novel·lada sobre els fets de la Punta, un relat sobre l´expulsió, en el 2002, d´una part dels habitants d´eixa partida de l´Horta de València per a construir i instal·lar la Zona d´Activitats Logístiques (ZAL) del port. La memòria és curta i en una dècada s´ha pogut diluir en l´oblit eixa història, que va significar una nova consumació del fèrtil territori agrari de València, així com uns episodis sense contemplacions a drets humans dels afectats. És oportú el llibre. Deu anys després, la zona està tancada i aplanada, l´horta quedà soterrada i la ZAL és inexistent, els terrenys agraris s´hi varen destruir i estan inutilitzats. Sembla que les raons d´urgència que, des de l´Administració i l´Autoritat Portuària, es donaren sobre la ZAL no eren certes, com discutible era voler instal·lar-la en eixa localització. A més, amb posterioritat hi ha sentències dels tribunals sobre la il·legalitat del corresponent pla d´urbanisme. I si es donaren sòlides raons per a no ubicar la ZAL a la Punta i resulta que no s´ha construït, per què no pensar en revertir la situació? Per què no tornar eixos terrenys a la seua condició agrària?, per què no fer-hi un parc agrari en l´entrada nord al Parc Natural de l´Albufera? Utòpic? No més que ho era recuperar les dunes de les platges del Saler, destruïdes amb aquell pla turístic dels anys 60: ara amb una intervenció modèlica s´han refet les dunes, tornant-se a integrar en la zona d´esplai ciutadà del parc. Clar que seria factible recuperar els terrenys de la Punta per a horta€

Des de fa dècades vénen donant-se raons per conservar l´horta com a recurs alimentari de la ciutat, com un dels seus pulmons necessaris, com a patrimoni cultural i identitari, singularitat civil de la comarca, de la metròpolis. A més de comptar amb la saviesa de generacions de llauradors que l´han treballada durant segles, en els últims vint anys els coneixements sobre la seua realitat geogràfica, històrica, econòmica, sociològica o patrimonial són molt més complets, s´han publicat nous estudis, s´ha argumentat i debatut alternatives viables. També s´ha elaborat amb rigor, tot i que siguen discutibles algunes de les seues propostes, un Pla d´Acció Territorial de l´Horta, el qual no s´ha aprovat i que pareix té un futur ben incert.

Fa uns mesos, la Universitat de València ha publicat La huerta de València: un paisaje cultural con futuro incierto, del qual són editors Joan Romero i Miquel Francés. Es tracta d´un llibre on diversos especialistes universitaris ens posen al dia d´estudis relatius a l´evolució recent de l´horta i les evidències actuals sobre els seus orígens històrics, analitzen els valors paisatgístic i culturals, i exposen amb claredat les incerteses del seu futur. Alhora, en realitzen un seguit de propostes per a la seua recuperació econòmica i sobre les possibilitats d´ús cultural ciutadà, prenent com a referència des de les opinions de llauradors en actiu a experiències d´altres zones agràries del planeta. Són noves idees per discutir com mantindre-la viva en simbiosi amb la realitat urbana de la comarca. El llibre també inclou un magnific documental en CD.

És un llibre a l´abast de qualsevol lector interessat, que compendia estudis, els divulga i presenta alternatives possibles. És en particular recomanable per a polítics en actiu necessitats de conèixer el país i decidir-se a prendre les mesures actives que, des de fa dècades, es reclama que s´hi apliquen per raons de sostenibilitat.

Si tenim els estudis necessaris sobre l´horta, si hi ha propostes de com transformar-la per garantir la seua continuï­tat modernitzant cultius i usos, com s´explica eixa pesada manca de voluntat política que fa invàlides tantes iniciatives per recuperar-la? Perquè allò curiós és que, alhora que l´Administració les frustra, oficialment continua amb la salmòdia sobre les seues castes virtuts: pura hipocresia. Ara, quan momentàniament s´han aturat algunes pressions urbanitzadores, seria un bon moment per posar en marxa una política de recuperació integral de l´horta.