En un mes en què se celebra la Setmana de la Ciència „la qual, amb el patrocini de la Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia (Fecyt) del Ministeri d´Economia i Competitivitat, ha arribat a convertir-se en un dels esdeveniments més importants en l´àmbit de la divulgació i comunicació científica a Espanya on els centres d´investigació, les universitats, els museus, les empreses... organitzen un munt d´activitats didàctiques i de comunicació social per a tots els públics amb l´objectiu d´apropar el treball científic amb conferències, cursos, visites, taules redones, eixides de camp i experiments„ crec que és adient i paga la pena reflexionar al voltant de la situació de la ciència al nostre país i de la importància del donar-li recolzament, ja que és l´única eixida possible que ens pot garantir un futur de qualitat.
El punt d´inici d´aquesta reflexió parteix del fet següent: des de fa molt de temps vinc escoltant a polítics de tots els colors la necessitat de buscar un canvi de model econòmic i el seu convenciment que sols l´aposta per la investigació científica pot fer-nos eixir d´aquest pou en què ens trobem. El problema és que aquest convenciment sembla ser sols de paraula i no de fets. Segons les xifres oferides pel president de la Confederació de les Societats Científiques d´Espanya (Cosce), que integra a més de seixanta institucions que aglutinen a uns 40.000 científics i que ha promogut l´anomenada Carta oberta per la Ciència a Espanya, els retalls acumulats durant els últims cinc anys per a la inversió global de l´Estat en investigació i desenvolupament (I+D) ha arribat a quasi un 40 % i en les partides que realment afecten els científics en més del 45 %. Aquesta política real ha dut a una situació quasi de rescat davant el tancament del Consell Superior d´Investigacions Científiques (CSIC).
Així que mentre per una banda ens diuen que la I+D és una prioritat, els fets demostren el contrari. I és que la crisi ens ha de servir per a prendre consciència del fet que o realment hi ha una aposta ferma per la investigació com fan altres països (per exemple a Alemanya la Max Plank Society, comptarà amb un increment addicional del 5 % al seu pressupost), o anem a convertir-nos en la mà d´obra barata del continent europeu.
Encara que la situació actual d´atur i les diferents privatitzacions dels serveis públics (externalització en diuen) fan que el finançament de la ciència estiga en un segon plànol, és evident que si no hi ha una planificació eficient i responsable dels recursos que aposte per una economia basada en la tecnologia i el coneixement, estarem condemnats a repetir aquesta descomposició social. Simplificant molt, es tracta de decidir què volem que siguen no ja els nostres fills i filles de majors, sinó els nostres néts i nétes: aquells que dissenyen i creen les rosques o aquells que les posen (amb els majors dels respectes per a tots dos). I és que com deia una frase que vaig llegir a internet, la ciència i els investigadors espanyols, amb la política científica que està fent-se, sols tenen tres eixides possibles: per terra, mar o aire (mobilitat exterior li diuen).
El fet de viure en una societat que, entre altres realitats, té sis milions d´aturats i milers de drames particulars diaris, ens pot fer caure fàcilment en el parany que alguns polítics ens presenten quan justifiquen els retalls en ciència (ajustos en diuen) front a altres qüestions més urgents. Segons el quadern La investigación: una prioridad a prueba, publicat el desembre de 2012 pel Círculo Cívico de Opinión, si Espanya haguera invertit anualment des de l´any 1970 un percentatge semblant a la resta dels països de l´OCDE, en 2005 haguera tingut un 20 % més de renda per càpita i encara que haguérem viscut la crisi, és segur que l´haguérem suportat millor. El problema, però, és que la inversió en ciència ens retorna beneficis a molt llarg termini, mentre que els nostres polítics semblen que sols tenen un horitzó de quatre anys: fins les pròximes eleccions.
El sentit comú (inclús dels qui ens dediquem a la ciència) ens diu que no es poden mantenir les inversions en ciència perquè sí i que, com en qualsevol aspecte, s´ha de demanar una gestió òptima i responsable dels recursos econòmics, sobretot en temps de crisi. Però tampoc es pot admetre la supressió de la I+D i el desmantellament de la xarxa científica espanyola que ha costat tant de temps crear, tot i amagant a la ciutadania conscientment les conseqüències pràctiques i irreversibles que els retalls en ciència tindran per als nostres fills i néts. Eixir de determinats projectes d´investigació també ens deixa fora de la possibilitat d´obtindre contractes milionaris i de desenvolupar una indústria cièntífica i tecnològica, i ens deixa únicament amb la possibilitat de fer ciència infusa... I eixa, els ho puc assegurar, no dóna de menjar!
