Les condicions de vida de la població han millorat espectacularment en gran part del món, especialment en les regions industrialitzades, i això és conseqüència del desenvolupament tècnic, que és l'espina dorsal del canvi social. Però ja al segle XVIII Immanuel Kant i Jean Jacques Rousseau, pensadors fonamentals de la modernitat, qüestionaren, des de punts de vista diferents, la bondat intrínseca de la ciència i la tecnologia si no estaven al servei d'un ideal de progrés moral de la condició humana com a valor suprem.
Dos segles desprès, al servei del poder tecnològic i en un context de corrupció moral, el tecnopoder representa una amenaça de dimensions incalculables. Aquest escenari ja va ser pronosticat per Theodor W. Adorno i Max Horkheimer en la seua Dialektik der Aufklärung (1944). Hem d´acceptar que el successiu fracàs de les utopies reformistes i revolucionàries construïdes al voltant d´un ideal moral de justícia i valors col·lectius ens ha deixat despullats (vull dir «en pilotes») i en mans d'un mercat implacable, mancat de qualsevol dimensió moral ni de rostre humà. Només pot ser regulat per unes lleis, que ja farà ell tot el possible per vulnerar. En mans d'un poder corrupte i immoral, la superioritat moral del sistema democràtic es desfà com un terròs de sucre en l'aigua del capitalisme del mercat, quan la lògica de la cobdícia representa el valor suprem.
Quan els tentacles de la corrupció han envaït les elits dirigents i els espais del poder (polític, econòmic, ideològic), la ciutadania desmoralitzada (es a dir, desposseïda d´uns valors morals ben arrelats) assumeix la dialèctica del poder, la manca de valors i el rol de submissió a un cada cop més omnipotent poder tecnològic que actualitza la tragèdia de la filosofia moral d'Albert Camus expressada a propòsit del desenllaç de la Guerra d´Espanya: «C'est en Espagne que les hommes ont appris qu'il est possible d'avoir raison et cependant de souffrir la défaite. Que la force peut vaincre l'esprit et qu'il y a des moments où le courage n'a pas de récompense. C'est sans doute pourquoi autant d'hommes dans le monde considèrent le drame espagnol comme un drame personnel».
Una societat desmoralitzada és una societat vençuda i entregada. L'actual crisi, en el fons, és una crisi de valors, o millor dit, es fonamenta en una pèrdua de valors, que redueix els ciutadans a la condició de mercaderia. Una deriva tan perjudicial i radical ha de tenir una resposta política per part de la ciutadania damnificada. És cert que no estan els temps per a defensar concepcions optimistes de la condició humana, però cal aprendre l'experiència de les desfetes passades. El futur no serà millor sols amb reformes econòmiques si els ciutadans i les institucions no mamprenen una revolució silenciosa basada en el rearmament moral com a principal eina d'acció política.
No podem caure en una resignació letal, ni tampoc acceptar la provocació iconoclasta del testament de Luis Buñuel: «Ma haine de la science et mon horreur de la technologie m'amereront a cette absurde croyance en Dieu». Davant l´amenaça real de tornar als mites i a la submissió, haurem de ser capaços de portar a l'acció política un nou humanisme contra la misèria del tecno-capitalisme corrupte.
L´alternativa és el camí que ja hem mamprès de retorn cap a la condició de súbdits d´un nou Ancien Régime. Això sí, més estètic.
