La intel·ligència emocional dels valencians

Sal·lus Herrero

15.03.2014 | 05:30

Fa unes setmanes, traduirem i comentàrem al Levante-EMV, un article del filòleg occità, Domergue Sumien, sobre la crítica a un grup d´occitanistes valencians que negaven la unitat del valencià i el català, mentre reconeixien la unitat del valencià i l´occità. Sumien exposava que li semblava absurd negar la unitat de la llengua valenciana i/o catalana i Lluís Fornés exclamava que no entenia res de res perquè considerava que els seus pressupòsits, que tan laboriosament havia alçat, s´havien ensorrat de colp. I començà un debat acalorat entre ´blavers´ peudosecessionistes, ´estrictivistes´ i ´catalanistes´ valencians als articles de la Gaseta d´Informació Occitana, amb arguments, algun insult, contrast d´opinions i desqualificacions del contrari, com sol passar d´habitud, no ens enganyem, en aquest tipus de debat esteril, acalorat i innane. Coses valencianes que Enric Sòria assentala en "Mentre parlem. Fragments d'un diari iniciàtic", ara que PUV reedita, de manera íntegra; Sòria ja comentava a principis dels vuitanta, sobre aquests debats imbècils que neguen el passat i la unitat de la llengua catalana, quan passejava per la seua estimava València i esmentava a Llorenç Millo quan aquest s'exclamava per "València, la meua ciutat, quina llàstima!", en contemplar la seua trista decadència, la seua pèrdua de centralitat, als segles XVIII i XIX, i el seu provincianisme i vocació de 'tercera ciutat'.
Més recentment, al Jornalet d'Occitània, a principis de febrer, Marçal Girbau, va escriure un article titulat "Els valencians i la intel·ligència emocional", on intentava treure-li ferro i acontentar a la part criticada per Sumien. Calmar les aigües sacsejades en el debat acalorat anterior; sobre els debats apareguts sobre la qüestió valenciana, la unitat de la llengua i l´occitanisme del País Valencià, afirmava Girbau que no compartia les ´formes´ d´aquells que en nom de la ciència, sembla que es referia a Sumien, sense esmentar-lo- fan de ´piròmans socials´. "No hi havia cap necessitat d´ésser tan hostil vers aquells que finalment no són els nostres ´vertaders´ enemics, ans, al contrari, podrien ser els nostres aliats si no fórem tan rígids". Es referia que no calia ser hostils amb els ´occitanistes valencians´ de la colla de Fornes perquè amb els qui compartim cultura hem de bastir junts llocs de trobada i de relació.

Després d´afirmar que era partidari que la ciència solucione problemes, matisava que no hi ha res de més ´antònim´ a la ciència que el pensament dogmàtic. "La ciència deu ésser per definició ´empirista´ i, si m´ho permeteu, ´humanista´. És a dir, deu poder fer afirmacions. Però no les deuria mai fer massa categòriques" [...] De fet, l´obligació de la ciència és el qüestionament constant. És per açò que crec indispensable que tot ciutadà, però, especialment aquells que se diuen científics socials o humanistes, desenvolupen una capacitat dels "homo sapiens sapiens" que es diu intel·ligència emocional. Hem de trobar altres capacitats com l´empatia, l´humor o l´optimisme". I conclou que el problema valencià no és estrictament lingüístic o filològic sinó ´emocional´, la capacitat de posar-se en la pell dels altres. Era una manera d´untar amb ungüent relaxant els conflictes que s´havien suscitat entorn a la llengua, demanant que es tinga més corretja per assuavir els plantejaments i que siguen inclusius i no excloents. Tot i que sovint això és impossible.

Em sembla molt bé la proposta de Girbau, de calmar els dos bàndols en disputa. En el context polític concret del País Valencià apel·lar a la intel·ligència emocional dels valencians és important, però, sovint, em sembla un oxímoron ja que es impossible acontentar a tot lo món a no ser que es tinga un plantejament obert i inclusiu i no tancat i excloent. Si obris el cercle és més fàcil integrar, si tanques el cercle i el redueixes a allò localista és més fàcil excloure. Per tant, una proposta de domini lingüístic ample ha d´anar més enllà de l´estricte territori administratiu valencià, ha d´aplegar a tot el domini lingüístic català-valencià-balear i, després, si pot ser arribar a l´occità. Però, reduir el domini lingüístic a l´àmbit provincial el fa inassolible.

En la discussió si la Terra és plana o esfèrica, arriba un moment que no es poden defendre les dues posicions científicament; o en la llei de la gravetat, no es pot sostenir la ingravetat i la gravetat a l'hora, etc. És cert que les qüestions lingüístiques tenen un component humà, social i emocional inevitable que fan que la sociolingüística siga una ´ciència´ més elàstica, canviant i mal·leable. Però, em sembla del tot absurde i incomprensible voler establir relacions per apropar l´occità i el valencià i excloure a les altres variants de la llengua catalana, quan tots els filòlegs romànics afirmen que el valencià és una variant del català i el senyor Sumien escriu sobre la possibilitat de relacionar i aproximar la gramàtica occitana i catalana per aconseguir que unes llengües que tenen el mateix 'aire de família' i subgrup és coordinen i cerquen maneres d´acostar-se molt més gramatical i normativament. En canvi, no només Fornés i el seu grup occitanista valencià, sinó, que, algunes interpretacions del DVN de l´AVL sembla que van per consolidar la variant valenciana de la llengua prescindint les relacions i la coordinació amb la resta de variants de la llengua sencera i amb altres llengües, com l´occità que ens ajudaria a buscar una síntesi viable integradora i superadora del conflicte actual. En la disputa entre el secessionisme (que porta a la fragmentació i al suïcidi lingüístic) i la coordinació amb totes les variants de la llengua valenciana i/o catalana (inclús l´occitana, perquè no sobra cap variant, llengua ni llengües pròximes), la millor opció és la que amplia el marc de comprensió i de relació perquè capien tots els parlants d´una comunitat (o comunitats, balear, andorrana, valenciana, rossellonesa i catalana), no els que redueixen la llengua a una variant del 'valencià' que empobreix inclús les diferents variants que consta l´ecosistema ´valencià´.

Perquè la fragmentació, l´aïllament i l´autarquia lingüística i social del PV ens portaria a la més absoluta ruïna. Després de la fallida econòmica, política, fiscal, mediàtica i social del nostre país, reduir el valencià a la seua mínima expressió localista, genuïnista i dialectalista, separat de la resta de variants del català, col·locaria a la llengua en el millor lloc per a seua desintegració accelerada, esdevindria o es convertiria en pols només. Com deia l'escriptor Toni Cucarella, autor de "Dones d'aigua, hòmens de fang", de tant anar el cànter a la font, al remat es romprerà i una llengua fragmentada serà més inútil, tot i que sàviament el catedràtic de llengua hispànica de la Universitat A. de Madrid, Juan Carlos Moreno, assenyalava, encertadament, que al context ibèric és més útil saber català-valencià, gallec i euscara que anglés. Davant els atacs que rep la nostra llengua i cultura per banda de les administracions, no podem mirar cap a l´altre costat i pensar que hem de deixar la ´ciència´ de banda i que hem de relativitzar el que diuen els experts en filologia, i, en canvi, absolutitzar els desitjos d´alguns polítics, fastos, fatals i nefastos, que voldrien liquidar el valencià i aconseguir que minven els parlants autòctons al nivell d´Occitània. O més encara amb la finalitat d´eradicar el català del País Valencià del tot. Com estem veient cada dia que passa.



Enlaces recomendados: Premios Cine