Que conste que ho intente; però, per més que vull veure bones intencions en l´aplicació de la llei d´educació, les autoritats educatives no em deixen. Sabia que el pròxim curs escolar les autonomies amb llengua cooficial hauran de garantir línies en castellà per a preservar el dret dels pares a elegir la llengua d´ensenyament dels fills. Però el dret a l´ensenyament en valencià se´l passen per l´arc del triomf. Així que, quant més conec als espanyolitzadors millor em cauen els independentistes. I no sóc l´únic.
Se suposa que el dret a elegir llengua és independent de si és valencià o castellà. Veient el que està passant, és només una suposició. I és que les autoritats educatives del Partit Popular, obsessionades en empetitir el català com a llengua vehicular a l´ensenyament en Catalunya, volen que el govern català afronte les despeses d´escolarització en centres privats „menjador i transport inclosos„ a l´alumnat desplaçat per a rebre ensenyament en castellà. Òbviament, si això val per a Catalunya ha de valdre també per al País Valencià, ad sensu contrario. Per tant, el Consell hauria de pagar també l´escolarització de l´alumnat que, per faltar oferta de valencià al seu poble, s´ha de traslladar a un altre. Tanmateix, això no passa. Que allà siga obligatori, i ací no, és un misteri tan gran que riu-te´n de la Trinitat.
Així que el dret a elegir llengua és com un meló: només quan el tastes saps com és. Si elegeixes castellà, té tota la dolçor d´un bon meló, però si tries valencià té gust de carabassa, com un meló collit abans d´hora. Un dret inacabat. Ergo, dret a mitges, dret incomplet. Diuen els senyors del PPCV que «el valencià és la nostra més gran senya d´identitat». Potser per això releguen el valencià i potencien l´ensenyament en la llengua que no ens identifica? La resposta és òbvia: la seua vocació és monolingüe en castellà, per això només propicien el bilingüisme als centres d´ensenyament en valencià, és a dir, allà on el valencià és encara la primera llengua.
