El 30 de març d´enguany a la revista digital en català, Núvol, hi ha una entrevista de Joan Mascaró a la filòloga, Aina Moll, filla del Francesc de Borja Moll, un del autors principals del "Diccionari Català-Valencià-Balear" (DCVB); tant ella com el filòleg valencià Sanchis Guarner foren col·laboradors d´aquest Diccionari, tot i que no consten com a protagonistes; declara Aina, de 83 anys pel que fa a la proposta del president de les Illes Balears i les Pitiüses, de fer llibres escolars en les distintes modalitats lingüístiques de les Illes: "Quan facin llibres de text en sevillà, llavors en farem en eivissenc".

Aina Moll és tot un referent quant a la contribució a la normalització lingüística dels territoris de parla catalana. Entre moltes altres facetes destacades del seu extens currículum es cita que fou la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya (1980-1988), açò apart, per exemple, d´haver exercit com a catedràtica de francès a l´institut Joan Alcover de Palma durant prop de 35 anys i d´haver estat sòcia fundadora de l´Obra Cultural Balear, o d´haver rebut premis tan diversos com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1989), el Ramon Llull del Govern balear (1997), la Medalla d´Or de la ciutat de Palma (2012) i el nomenament com a Doctora Honoris Causa de la UOC (2012). I també, Aina Moll és la filla major, la major de 8 germans, de l´il·lustre Francesc de Borja Moll (1903-1991), de qui, precisament, l´any 2004 publicà la seua biografia on es destaca la seua "fidelitat tossuda". Li pregunten sobre les herències i les influències de son pare en la seua vocació filològica i respon que potser l´interés per la llengua li ve, via genètica, des de l´ADN.

Sobre la política lingüística (o anti-lingüística i anticatalanista) del Govern Balear actual, declara, Aina Moll: "Ara tenim un altre temporal damunt€, el TIL que s´ha inventat en Bauzà no fa més que nosa, € però vaja€, Tractament Integral de Llengües li diu€, però surarem, no hi ha problema". Li replica l´entrevistador "Us veig molt segura dient que surarem€" i Moll aclareix: "Hem aguantat coses molt fortes ja, i no ve d´una. Passa que l´home, com que no té gens de traça i no sap res de llengua, té poques possibilitats de triomf". El periodista li repregunta: estem en un punt de no retorn o veu que hi ha possibilitat d´entesa i de consens en aquest tema? I li respon: "Home, amb aquest personatge segur que no, però d´entesa entre els ciutadans n´hi ha i sempre n´hi ha hagut, i açò és el que assegura la vitalitat de la llengua". Li aclareix que "no és difícil la convivència [entre el castellà i el català]. Els mallorquins sempre han parlat castellà quan ha estat necessari, com la cosa més natural del món. Si un rallava castellà li contestaven en castellà i no hi havia problema, que és el que ha de ser, però aquest home [referit a president de les Illes], que no sap res d´açò, vol que s´empri en la llengua escrita les modalitats de cada lloc, cosa que no es fa a cap lloc del món€, i fins i tot voldria fer llibres de text en mallorquí, menorquí, formenterenc€ No sé si pensa que no ens entendríem o què. L´entrevistador insisteix: "Què en pensau de la possibilitat de fer llibres de text escolars en les modalitats lingüístiques de Mallorca, Menorca i Eivissa? I ells li respon amb serenitat i saviesa: "Quan facin llibres de text en sevillà, granadí o almerienc, llavors en podrem fer en eivissenc, mallorquí o ciutadellenc, però mentrestant hem de fer el que es fa a totes les llengües civilitzades, que no és altra cosa que escriure en la llengua que coneix tothom i llavors cadascú parla de la seua manera".

El que adverteix Aina Moll per al mallorquí, menorquí i eivissenc també val per al ´valencià´; si ens posem a dividir el valencià-català en diferents modalitats, la de l´horta, el crevillentí, l´alacantí, el castellonenc, el valldalbaidí, el saforenc, el riberenc, etc. estem perduts, la llengua se´n va a pastar fang. No obstant, ho farem això de dividir les variants i fragmentar-la, amb molt de gust, quan ho facen en d´altres llengües mundials més sòlides que la nostra. Si els va bé, els imitarem.

Insisteix el periodista, "un dels arguments que s´empren per impulsar aquests llibres és dir que les modalitats illenques es perden en benefici del català estàndard, que hi ha paraules nostres que es van perdent€" I respon Moll: "Però no sé quines paraules i qui les perd, perquè si se deixen dominar tant per açò€ Hi ha gent que les perd i gent que no, però per açò hi ha els diccionaris i, a més a més, els qui en saben tenen l´obligació d´ensenyar-les". "És necessari tenir-ho [un estàndard i unes normes ortogràfiques], perquè si no tinguéssim unes referències comunes seria impossible comunicar-se entre gent de diferents dialectes. Aquestes normes comunes són indispensables, però açò no només passa en el català sinó en totes les llengües. Tothom té una manera general de parlar i llavors hi ha les regionals i les individuals, ´idiolectes´ que es diuen, que són les maneres concretes de parlar d´una persona determinada". És a dir, que en realitat hi ha tantes varietats com persones, no? Dut a l´extrem sí: cada persona té la seua manera particular de parlar. Però no farem llibres diferents per a cadascuna, llavors€

Diríeu que hi ha una certa resistència a dir obertament que el menorquí, per exemple, és el català de Menorca o simplement català? Respon Aina Moll: "Bé, a Menorca diria que no, a Mallorca més i sobretot a València sí, perquè allà parlen valencià i s´ha acabat€, i els aragonesos van tenir la idea d´inventar-se un nom per a la seua llengua, que ara es diu LAPAO a la part oriental d´Aragó i LAPAPIP a la part dels Pirineus. La resistència hi és". Li pregunta Mascaró: "Un dels noms que més s´invoquen per defensar una o altra idea, sobretot per defensar les modalitats enfront de l´estàndard, és el d´Antoni M. Alcover, que morí l´any 1932, quan vós just teníeu 2 anys, però que el seu pare va conèixer moltíssim de prop. Quina idea tenia mossèn Alcover en aquest sentit?

Diu Aina Moll: "Si ara mossèn Alcover aixequés el cap, si ara aparagués, i veiés que encara tenim aquest problema diria "però bono, n´hi ha per treure una llendera", un fuet, i potser afegiria que sembla mentida que haguem deixat passar tants anys sense progressar gens en aquest aspecte. Alcover pensava que és una única llengua, i que cadascú la rallava a la seua manera però que a l´hora d´escriure, naturalment, hi ha d´haver un cert ordre, un cert ordre en el que avui en dia es diu estàndard, tot i que ell no sé si li deia així. De totes maneres, diu el periodista, en el seu moment, mossèn Alcover, que fou el primer president de la secció filològica de l´Institut d´Estudis Catalans, es negà a redactar el Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) amb les normes ortogràfiques de 1913 i, de fet, el mateix nom del Diccionari (Català-Valencià-Balear) pot donar una idea de fragmentació de la llengua catalana.

Sí, sí, era les tres coses: català, valencià i balear. Volia que es respectessin les diverses realitats per fer un ´tot´. Va ser quan es va barallar amb els catalans quan va baratar el nom, perquè abans de barallar-s´hi no pensava açò. Però després va decidir-ho d´aquesta manera i així ha estat. De totes maneres, a l´ortografia també l´havia canviada i mon pare li deia que perquè fos llengua de cultura havia de tenir una única forma d´escriure, i mossèn Alcover li deia que ell ja havia canviat massa vegades i que quan es morís ho podia adaptar a les formes de l´Institut d´Estudis Catalans ben tranquil, però que mentrestant ell mantindria aquest nom i l´ortografia que en aquell moment tenia.

Però açò no vol dir que estés en contra de tenir una norma ni que fos contrari a la unitat de la llengua, no?

Ell no estava en contra, però estava en contra dels catalans i en aquells moments no en volia saber res. S´havia barallat amb les persones i mantenia aquesta idea. De fet, va mantenir el nom però li va afegir un subtítol llarguíssim que diu "Inventari lexicogràfic i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes literàries i dialectals, recollides dels documents i textos antics i moderns i del parlar vivent al principat de Catalunya, al Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès dels Pirineus orientals, a les valls d´Andorra, al marge oriental d´Aragó i a la ciutat d´Alguer de Sardenya". Tot açò és el subtítol del DCVB, que diu ben clar que es refereix a la llengua catalana i llavors fa la llista dels llocs on es parla.

Escolti, i els Països Catalans, existeixen? "Per saber si existeixen hem de saber de què parlam, i si parlam de la llengua que es parla a tots aquests llocs els hi podem dir Països Catalans perquè sigui més curt, però en realitat no hi ha per què fer-ho". Termina ací l´entrevista amb Aina Moll i que cadascú medite d´acord amb la seua pròpia intel·ligència, les paraules d´una gran filòloga catalana [baleàrica i valenciana].

Aquesta entrevista de Joan Mascaró M. ha estat prèviamet publicada al setmanari d´informació i cultura El Iris de Ciutadella, Menorca, en la seua edició del divendres 14 de febrer de 2014. I, he considerat convenient enviar-la als diaris de València, perquè hi ha alguns ´valencian[o]s´ que intenten fer servir alguns escrits de Mossèn Alcover, parcials i esbiaixats, per voler demostrar allò indemostrable sobre la llengua, quan Alcover, com afirma Aina Moll, no deixava de remarcar les diverses variants, però, sense negar la imprescindible unitat de la llengua sencera. Voler fer-li dir al senyor Alcover, que va escriure el DCVB, el que no és, mostra la misèria dels que fan servir el que siga per propiciar baralles, enfrontaments, divisions, per negar la unitat de la llengua, encara que siga fent servir el paper de Xàtiva, els papes Borja o un "hipotètic tarragoní" que deia que no sabia el ´valencià´ perquè el considerava "llengua estrangera", i va traduir Blanquera al valencià, és absurd perquè al Segle d´Or no hi havia ni fronteres, ni barreres ni separacions administrativistes, com les actuals que tracten d´impedir les relacions institucionals entre el Principat i el País Valencià i les Illes, perquè volen estrangeritzar els principatins i els catalans del País Valencià a la nostra pròpia terra. Després encara diuen que hi ha ´separatistes´, com no en van a haver, quan hi ha tants separadors obsessionats en construir una muralla xinesa al Sènia, on no hi ha cap frontera sinó un riuet i un pont que uneix dos països germans i units per la llengua, la cultura, la política i el comerç des de fa més de huit segles? Per eixir de l´atzucat i el desastre on ens ha dut la política ruïnosa del PP cal incrementar les relacions de València a tots els àmbits amb Catalunya i les Illes, no fer-les minvar com s´ha fet fins ara. Ni un minut més d´opressió que pretén amputar del tot la nostra llengua, cultura i país.