A pesar de la damnatio memoriae que els aplicà Giuliano della Rovere (el papa Juli II), es conserven alguns vestigis importants de la presència en la ciutat eterna dels dos papes Borja, introductors i impulsors de l´humanisme. Durant el seu pontificat, el valencià ressonava per les dependències pontifícies amb normalitat. Podem descobrir, per exemple, les línies mestres de l´espiritualitat del papa Alexandre VI en els consells que adreça al seu fill Joan de Borja, duc de Gandia: «si vols haver la gràcia e benedicció nostra, te manam que tu sies devot de la Nostra Dona gloriosa, e bon cristià, tement e observant los manaments de nostre Senyor Déu, a quo duncta bona procedunt, oint cascun dia devotament ta missa. E guarda d´ésser mentirós, xismer ni reportador de noves, ni de dir enuig ni injúria a persona alguna del món, portant-te ab tos parents e tothom ab molta humanitat e cortesia, guardant-te de tota manera de paraules e inconvenients, essent molt cortés de la barreta e graciós de paraules a qui te farà honor».
Devoció mariana, adhesió a l´Eucaristia,...7 constituiran els fonaments de la vida del duc si vol la benedicció del papa. Les propostes que li fa després resulten sorprenents perquè contrasten amb la imatge de la llegenda que tenen, tan carregada de tinta nega.
I sí: la carta estava escrita en valencià, tal com l´he reportat; i és que el valencià circulava pel món amb solvència i autoritat. Tot es perdé i ja només quedava el record no molt estés, que el valencià havia tingut en Roma una elevada consideració. Però el passat dilluns 5 de maig, en el Pontificio Istituto di Musica Sacra del Vaticà es va viure un moment històric, perquè el valencià es féu present com a llengua oficial en la defensa d´una tesi doctoral. En efecte, un tribunal constituït per Monsenyor Vincenzo de Gregorio com a Preside, i integrat per Monsenyor Valentí Miserachs (anterior Preside i actual Mestre de Capella de la Basílica Papal de Santa Maria la Major), els prestigiosos musicòlegs Francesco Luisi, Giancarlo Rostirolla i l´historiador Cesare Marinacci, va jutjar la tesi presentada pel musicòleg valencià Abel Puig Gisbert, redactada en valencià. L´ingent treball estudia «La Capella Musical de Santa Maria la Major a Roma del 1709 al 1809 i l´aportació de Pompeo Cannicciari». En efecte, es tracta d´un estudi sobre el conjunt de l´activitat musical de la més important capella musical del món, la «Liberiana», de la qual, entre d´altres, n´han estat mestres Palestrina, Scarlatti, Refice, Bartolucci. Nòmina impressionant a la qual haurem d´afegir l´històric paper de Pompeo Cannicciari, successor del mestre Scarlatti i excel·lent compositor.
Els savis integrants del tribunal lloaren el fet d´estar redactada en valencià, llengua que vinculava la tesi amb aquell papa Alexandre Borja el blassó del qual no va patir les ires del della Rovere i encara figura en el fastuós enteixinat de la Basílica per a recordar-nos la presència d´un papa la figura del qual mereix estudis desapassionats i que tant estimava la seua / nostra llengua. Convé no perdre de vista que les universitats pontifícies tenen com a oficials l´italià, el francés, l´espanyol, l´alemany i l´anglés, però l´eficaç gestió de Monsenyor Miserachs al front del PIMS va fer possible la inclusió del valencià com a llengua oficial i, com a conseqüència, que en el Vaticà tinguera lloc la defensa de la tesi d´Abel Puig en la nostra llengua. Subratllaré que els membres del tribunal dedicaren lloances tant al contingut de la tesi com a la defensa, raó per la qual va meréixer la màxima qualifició de 10 sobre 10 en tots dos aspectes. Enhorabona, senyor Puig. Ens congratulem, doncs, que una obra de tanta qualitat, i escrita en valencià, haja obtingut la millor consideració per part del tribunal, perquè, a través d´un treball excel·lent, el valencià ha tornat a ser «oficial» en el Vaticà.
