El director general del Ministeri d´Educació de Finlàndia, Pashi Shalberg, considerat com un dels principals artífex de l´èxit del sistema educatiu finès, parla del GERM (Global Educational Reform Movement) com a un moviment a escala global que veu en la privatització de l´educació un important filó de negoci que cal explotar. A l´estat Espanyol som capdavanters en aquest sentit. Som el segon país d´Europa on més ensenyament privat hi ha amb un 32 % de privada, mentre que per exemple a Finlàndia tan sols representa el 2 %.

El GERM esta darrere de la moda de comparar els diferents sistemes educatius de la OCDE amb informes com TIMSS, PIRLS o el més conegut Informe PISA, tots tendents a potenciar una cursa competitiva per ser els millors. Els resultats són utilitzats per a justificar el mal estat de l´educació i la necessitat de reformes privatitzadores més eficients.

Al darrer informe PISA l´estat espanyol apareix al lloc 29 amb una puntuació de 484, mentre que Corea, primer país rellevant (no comptem ciutats) obté 554 punts, Alemanya 514, Regne Unit 494, EE UU 481 ó Suècia 478. Però si reduïm a una escala 0-10 aquestes puntuacions, Corea seria un 10, Alemanya 9,2, Regne Unit 8,9, Espanya un 8,7, EEUU un 8,6 i Suècia un 8,5. On està doncs el fracàs que magnifiquen els mitjans de comunicació?

Però si a més tenim en compte la quarta prova de l´informe PISA, l´índex Estadístic d´Estatus Social i Cultural (ESCS) sobre el punt de partida sociocultural de les famílies, l´estat espanyol obté uns resultats excel·lents, tan sols superat per Finlàndia. En aquest informe tanmateix es posa de relleu que els centres privats tenen millors resultats que els públics, però si hom detrau l´extracció socioeconòmica i cultural de la població el resultats s´igualen.

Si a Espanya no hi hagués ensenyament concertat privat, els resultats acadèmics i educatius serien millors, donat que tindríem aules més compensades per una barreja més equilibrada d´alumnat, i on el clima d´aula afavoriria el treball docent i uns millors resultats. Però a més aconseguiríem un sistema educatiu més just, equitatiu i solidari, on els recursos públics podrien anar a la gent més necessitada i no a dotar d´una doble financiació a una escola privada concertada que segrega i selecciona l´alumnat (al curs 2014, el 82 % de l´alumnat estranger estava als centres públics).

Però a més tindríem la confiança i la seguretat de que l´educació estaria realment al servei dels grans principis educatius que la nostra societat acorda a través de la Constitució, dels Drets Humans i del valors universals. El dret a l´educació ha d´estar per damunt del dret a la lliure elecció de centre, i aquesta lliure elecció sols seria justa si totes i tots tingueren opció a exercir-la, cosa que com sabem no passa ara. Els interessos classistes, econòmics i de reproducció de l´ordre social dominant es troben darrere d´eixa rabiosa obsessió per la lliure elecció de centre.

Amb un sistema públic que garantira una major autonomia pedagògica i organitzativa dels centres podríem tenir l´esperança de que l´educació seria més plural, perquè a l´educació pública caben totes i tots, independentment de les seves creences o ideologia. Des de la pluralitat es pot formar una ciutadania més tolerant, crítica, solidària i responsable. L´adoctrinament contribueix justament al contrari, i si a més hi afegim que l´objectiu primer dels centres privats és l´obtenció de beneficis, el panorama resulta molt preocupant.

A Finlàndia, els fills del president o del primer ministre estudien a l´escola pública, compartint aula i recursos amb els fills dels obrers... quin meravellós exemple! Hauríem d´aprendre!