La mitologia grega descriu l´au fènix com un ocell de bell plomatge que cada 500 anys es llançava a una foguera per a ser consumida pel foc i renàixer de les pròpies cendres. El que no diu la llegenda és que l´au fos una gavina, descobriment que acaba de fer Alberto Fabra, en atribuir al PP valencià el miracle d´haver ressuscitat quan encara no li havíem cantat les absoltes. Ja saben: el respons als difunts que pensàvem cantar-li després dels funerals de maig. I és que la trillada metàfora del president costa de creure més que la resurrecció de Llàtzer; puix si algú pot renàixer de les cendres és el PSPV que va de derrota en derrota des de 1995, i no el PP que va guanyar les últimes eleccions per absolutíssima majoria.
És el País Valencià, i no el PP, qui necessita renàixer de les cendres en què l´han convertit les polítiques depredadores d´uns dirigents que han deixat de ser part de la solució i han treballat tenaçment per a ser part del problema. Per això la portaveu del Consell avisa que Fabra accepta un cara a cara amb Ximo Puig si només parlen de «propostes de futur». Perquè parlar del passat no els interessa, puix si es pelen les cebes del passat les llàgrimes són pronosticables. Tanmateix, cal parlar del passat que volem deixar enrere, perquè el passat dóna pistes sobre el futur i perquè com Shakespeare va deixar dit, «el passat és pròleg».
Fer comèdia fingint un canvi lampedusià per convèncer-nos que «els populars valencians han ressorgit de les cendres», com si no hagueren governat mai, no és voluntat de canvi sinó vocació de perpètua continuïtat. Un frau que amaga les isetes d´avui prometent el cel per a demà. Un demà que mai no arriba, a la manera dels cartellets que figuren en algunes botigues: «Hui no es fia, demà sí». I ve demà, i despús-demà, i així elecció rere elecció, sense que arribe el dia en què ens fien mitja lliura de cigrons. Ressorgir de les cendres, diu. Seran les cendres del dimecres de Quaresma, preludi de dolor i penitència. Un calvari, vaja.
