Diumenge que ve farà dos mesos que va finar l´erudit valencià Pere Maria Orts i Bosch, aquell patriota estoic, com l´anomenà Josep Palomero, membre, igual que ho fou Pere Maria, de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua. Encara que nascut fa noranta-tres anys a la ciutat de València, on residí la més gran part de la seua vida, estava molt vinculat familiarment a Benidorm, en tant que terratinent agrícola d´antic solatge. I fou precisament a l´església de Sant Jaume i Santa Anna de Benidorm, el poble que temps enrere l´havia nomenat fill adoptiu, on, el passat trenta-u de març, tingué lloc un emotiu funeral gregorià a tres veus per l´etern descans de la seua ànima. El temple, d´elegant i senzilla factura neoclàssica, estava de gom a gom amb els familiars, amics i conciutadans que hi assistiren en companyia de la corporació municipal en ple, de l´alcalde de l´Alfaç del Pi, en nom dels municipis de la comarca, del director general de Turisme i del professor Rafael Alemany, de la Universitat d´Alacant, fill també de Benidorm i igualment membre de l´AVL, institució a la qual el doctor Alemany representà en l´acte.
El 4 de març s´havia oficiat ja a la ciutat de València, a l´església del Patriarca, un solemne funeral en sufragi de l´ànima d´aquell patrici que, abans de deixar-nos, havia llegat al Museu de Belles Arts de València la seua inestimable i ben escollida col·lecció de prop de tres-centes pintures de gran valor artístic, escultures medievals, ceràmiques i porcellanes, argenteria, tapissos barrocs... A això cal afegir els excel·lents mobles dels segles XVIII i XIX que donà a l´Ajuntament de València, els més d´onze mil llibres que llegà a la Biblioteca Valenciana, els terrenys que la seua germana cedí a Benidorm per tal que s´hi feren equipaments públics... Els valencians som, per tant, depositaris dels afanys i del treball de tota la vida d´un historiador i col·leccionista savi i sensible, d´una bona i entranyable persona. Pere Maria sempre tingué en la ment deixar el seu tresor a la ciutat de València. No està rebent, però, el reconeixement degut per part dels actuals representants polítics de la societat tan generosament dotada per ell. Cert és que, tot i no ser gens amic de la pompa (de la bufa, que en deia san Vicent Ferrer), Orts va rebre l´any 1996, amb la seua digna i mesurada bonhomia, el Premi d´Honor de le Lletres Valencianes; que, entre 2006 i 2008, fou declarat fill predilecte de la Ciutat de València i li foren atorgades la medalla d´honor de l´Ajuntament de València, l´Alta Distinció de la Generalitat Valenciana i la gran creu de Jaume I, i que al seu funeral assistiren el president Fabra, la consellera de Cultura, el president de les Corts i també el secretari general del PSPV-PSOE. L´actual deriva cultural i lingüística del govern valencià i l´electoralisme populista han fet més escasses per part d´eixe govern les mostres d´agraïment i respecte devers el prohom. Em pregunte què devien estar rondinant els nostres governants en el curs d´aquell corprenidor i bellíssim funeral oficiat pel pare Miquel Navarro, membre també de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua; què devia estar passant-los pel cap en escoltar el llatí de les notes gregorianes sota les voltes i entre els frescos del temple i les pregàries dels oficiants i dels fidels en eixa llengua valenciana que ell féu servir i defensà tot al llarg de la seua vida, en la llengua en la qual està escrit l´oracional que fou emprat per a l´ocasió, publicat just el dia en què Pere Maria va morir i la redacció del qual ell mateix havia coordinat en l´AVL.
Per un instant, em vaig creure al Nàpols o a la Roma del segle XVII o, més ben dit, en un país contemporani en el qual la societat civil i els seus representants polítics fan bon ús de la seua llengua tant per a la vida quotidiana com per al regiment de la cosa pública i per a lloar el Nostre Senyor. I vaig tornar a preguntar-me què devia estar passant pel cap d´aquells polítics que, pocs dies després d´escoltar el límpid valencià de la bella i rotunda homilia pronunciada pel pare Navarro i les oracions dels fidels, aprovava en solitari „amb la prepotència, l´autoritarisme i la manca de esperit democràtic que la majoria absoluta i la disciplina de vot permeten„ una llei de senyes d´identitat que posava en el mateix sac la nostra llengua i els bous embolats; que, amb un estil més propi del Movimiento que no de l´Europa occidental d´hores d´ara, instaurava un observatori que vetlaria per l´estricta observança d´eixa llei, incloent-hi una normativa lingüística que, vista des del món acadèmic europeu, causaria rubor.
Al funeral de Pere Maria Orts acudiren persones de molt diverses creences i ideologies, inclosa una dreta que va poder ser i no fou; una dreta nostrada, culta, cívica, no gens cridanera, homologable al centre-dreta dels països més civilitzats d´Europa. Possiblement els nostres governants autonòmics sentiren certa vergonya en adonar-se que no participaven de l´estètica i els valors de la majoria de les persones que es reuniren al Patriarca per a honorar Pere Maria Orts. La deurien sentir, sobretot, els universitaris que fan part del nostre govern autonòmic, en adonar-se que feien costat amb el caloret d´una València castissa que únicament empra el valencià per a l´acudit fàcil o la frase grollera. «Nulla etica sine estetica», no hi ha ètica sense estètica, sentenciava el filòsof sefardita Baruch de Spinoza en aquells Països Baixos del segle XVII on tant sovintejaven les persecucions religioses i la intransigència importada de les Espanyes. I, d´estètica, la majoria absoluta dels nostres representants polítics, en té ben poca. Mals vents bufen per a la lírica.
