Madrid suprimirà el Consell Jurídic Consultiu de la comunitat. Així que la pregunta és inevitable: faran el mateix ací? La pregunta és útil a més perquè el CJC ha esdevingut canongia per a advocats d´estómac agraït que, sovint, ha donat cobertura a decisions polítiques del Consell que els tribunals han revocat després (per a mostra, tres botons: l´aval per a liquidar quantitats milionàries a exdiputats i els recursos contra l´estatut andalús i català). I si en volen una d´extravagant, el dictamen que nega a l´AVL competència per a definir el valencià. Ja em diran com s´explica que una Acadèmia tinga autoritat sobre la normativa d´una llengua i, en canvi, no en tinga per a definir-la.

Des de la creació del CJC en 1994, i particularment des de que Vicente Garrido el presideix, el CJC s´ha caracteritzat per no saber separar la cotna pepera de la cansalada jurídica. Si el cèsar visquera ara segurament els diria: xicots, no basta amb ser independents, és menester semblar-ho, perquè en la res pública ser i semblar són quasi el mateix. Que abans del judici oral contra Francisco Camps, el president del CJC avançara que era innocent i «a un innocent no se li pot condemnar» „deducció que podia interpretar-se com una estratègia de pressió als tribunals„ prova que basten tres neurones operatives per saber de quin peu coixeja el personatge.

Diran els partidaris del CJC que altres autonomies no pensen suprimir-los; però que altres territoris compartisquen les mateixes «mamandúrries» no transforma les «mamandúrries» en mel de romer. O com diria el psicoanalista Erich Fromm: «El fet que milions de persones patisquen el mateix vici no converteix aquest vici en virtut». La reubicació en els CJC d´exministres com Gallardón i expresidents de comunitats autònomes com Leguina, Pérez Touriño, González Laxe o Camps, entre altres, fa d´aquests succedanis del Consell d´Estat uns cementiris d´elefants: gent amb mono de despatx que mantenim entretinguda en l´alta funció d´aüixar mosques.