En aquell temps, ja llunyà, en què feia classes de teoria sociològica esperava amb una certa ànsia el moment d´explicar la relació, que assenyalà el mestre Max Weber, entre l´ètica protestant i l´esperit del capitalisme modern. El raonament de Weber sobre el tema és ben conegut i especialment aplicable al vessant calvinista del protestantisme històric. L´angoixa de les persones per no saber si anaven a salvar-se o a condemnar-se al suplici etern era una vivència molt real en aquelles èpoques d´inquisicions, predicadors apocalíptics, guerres, pestes, fams, fogueres que anunciaven als rèprobes els focs d´ultratomba i tota la llarga lletania de turments físics i psíquics que la fèrtil imaginació humana és capaç d´idear i dur a la pràctica. L´ésser humà d´aleshores maldava, doncs, per trobar algun signe que induïra a pensar que ell o ella havien sigut elegits per a la glòria.

Déu, infinitament savi, coneixia, des d´abans del principi del cosmos, quin anava a ser el destí de cadascú. Sí, Déu ho sabia, però no la pobra criatura seua, per més que el seu destí ja estiguera predeterminat. I, atés que Déu no era subornable amb almoines, rogatives, penitències i butles, aquell ésser humà de limitades llums i torturat per l´angoixa començà a rumiar que, si el Nostre Senyor permetia que la seua hisenda prosperara, això devia significar que ell era un predestinat al paradís. Eixa consciència de salvació implicava, tanmateix, una vigilància constant, ja que qualsevol erro, qualsevol feblesa, li faria sentir que no era just de veres, perquè els pobres, els borratxos, els balafiadors i tots aquells que no s´ajustaren a la idea materialista i puritana de com havien de ser els autèntics justos eren, sens dubte, rèprobes, tocats pel dit del Maligne, ovelles mal-llevades.

Terrible és, sí, l´ètica dels justos, dels qui es creuen els únics justos. En els naixents Estats Units, eixa certesa en l´elecció divina menà al capdavall a menysprear tots aquells els estereotips dels quals no s´ajustaven a tan esquerpa ètica: els polonesos i els irlandesos, festius, borratxos i bregosos; els italians, d´un catolicisme pagà i sempre a punt de festa; els sud-americans, amants de saraus i balls procaços; els espanyols, capficats; els indis, mandrosos; els àrabs, lascius; els orientals, cruels, i, sobretot, els negres, raça incorregible, compendi de tot mal. Com a cau on el Maligne habita més a pler degué veure els afroamericans que assistien a una església de Charleston el jove blanc, que els crivellà allà mateix mentre estudiaven la Bíblia.

Com que un professor ha ser capaç de reviure els ambients on els fets històrics i les idees es materialitzaren, sovint emprava jo, a l´hora de fer esment de l´ètica protestant, referències cinematogràfiques conegudes. En aquelles classes em servia, ara i adés, d´alguna de les escenes finals del film «Hang ´em high» («Cometieron dos errores», en la versió castellana), produït el 1968 (és a dir, en plena eufòria del boom econòmic espanyol), dirigit per Ted Post i protagonitzat per Clint Eastwood. Una enorme gentada s´havia reunit a la plaça d´un poblet de la praderia per tal de presenciar-hi com eren penjats sis malfactors de molt divers pelatge: des d´un pistoler penedit i amb ínfules de predicador fins a dos jóvens atrapats pel terbolí de la violència del salvatge Oest.

Omplien la plaça honrats pares de família amb els seus fills menuts al coll de manera que no perderen detall de com el crim era severament castigat. També hi havia matrones guardianes de la moral; xiquets asseguts en el pescant de les diligències que hi feien rogle..., molt rossos, anglosaxons i protestants, menjant panellets i esperant que el reu transformat en predicador es descarregara prompte de culpes i deixara pas a l´espectacle dels cossos dels ajusticiats que, en obrir-se de colp la trapa sota els seus peus, es desplomarien com a sacs lligats pel coll, camejarien, perdrien les sabates i es pixarien damunt. Els assistents a l´acte havien entonat un poc abans de la fi del drama el conegut himne evangèlic «Shall we gather at the river?» ¿Ens reunirem amb els sants vora el riu que fluïx des del tron de Déu?

En acabant la macabra cerimònia festiva, les consciències dels espectadors quedaven purificades i en pau. Això mateix semblen estar dient-se a hores d´ara els polítics i financers sense pietat que ens parlen, des del plasma del televisor, dels deutes dels incorregibles grecs; del fet que els reus ja havien tingut un munt d´oportunitats i ofertes per a regularitzar l´economia del seu país i que ells mateixos s´havien buscat el castic.

És políticament incorrecte buscar en les creences religioses raons „per més lleus que siguen„ d´uns actes delictius o censurables. Potser això és fins i tot il·legal. En este cas, hauríem d´exhumar i jutjar el mateix Max Weber, mort el 4 de juny del 1920. Es pot, si més no, considerar „amb una certa base real„ bona part dels governs grecs com un seguici de falsificadors de comptes públics i privats, i, per extensió, veure el poble grec de la mateixa manera, com fan molts alemanys i altres ciutadans de països ben organitzats i rics. Probablement no pocs votants de la senyora Merkel consideren els grecs en conjunt un poble més propens al regateig i a fer barata, a ballar el sirtaki i a lloar icones daurades que no a pagar impossibles deutes als seus creditors. En canvi, poques vegades pensen segurament eixos votants seriosos en la minva de beneficis socials que han patit els grecs d´ençà que començà la crisi „uns beneficis que serien irrenunciables en els països del nord europeu„. Per exemple, en les velletes desnonades per bancs rescatats amb diners públics o en les criatures que „també a Espanya„ patixen malnutrició.

Potser caldria recordar ací que la senyora Merkel és filla d´un pastor luterà (la qual cosa afegiria al seu tarannà heretat la idea de vocació, de crida divina), que va viure la seua joventut a uns huitanta quilòmetres al nord de Berlín i que es doctorà en la Universitat de Leipzig; és a dir, al bell mig de l´Alemanya protestant i de l´adusta RDA. Per tant, gens de misericòrdia per als festers del sud que gosaren voler viure de manera un pèl semblant a la d´aquell occident europeu que visita les platges gregues durant l´estiu. Quan explicava teoria sociològica, els únics models contemporanis i pròxims d´ètica mitjanament homologable a la protestant me´ls oferien els membres de l´Opus Dei: seriosos, treballadors, devots... Els adeptes a l´obra eren, però, catòlics abrandats. En canvi, a hores d´ara, ho tindria més fàcil.

La senyora Merkel i la seua cort de dones i d´hòmens vestits de gris funcionari i de negre ala de corb, orfes de solidaritat o, si ho preferiu, de caritat cristiana, fan millor el pes. Ells són els marshalls d´un nou western possible, els guardians de la llei que acoquina el proïsme desfavorit mentre escolta com els seus acòlits canten: «Yes, we´ll gather at the river», o millor encara: «Ja, wir sammeln am Strome». Sí, es trobaran (el justos, s´entén) vora el bell riu que brolla dels cabals que atresoren el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional, la Comissió Europea, els paradisos fiscals i els mercats financers. Canteu, maleïts, canteu, canteu i balleu: «Yes, we´ll gather at the river, the beautiful, the beautiful river [...]. That flows by the Throne of God». Per ventura, ¿deu pensar algú dels qui componen la ufana congregació de justos en els milers d´alemanys famèlics que el 1947 demanaven pa i carbó pels carrers de les ciutats? Algú altre deu recordar el Pla Marshall que entre 1948 i 1952 els permeté posar-se dempeus, encara que fóra a costa de perdre més de mig país i de veure com Europa es partia en els dos blocs de la guerra freda? Bo és que ho recorden els alemanys de hui... i que també els grecs recorden els treballs i els sacrificis de l´Alemanya postbèl·lica. La memòria... com n´és de convenient dur-la ara i adés a col·lació.