15 de agosto de 2015
15.08.2015

Ara o mai

15.08.2015 | 04:15

El nou govern valencià seria bo que tinguera com a prioritat la reconciliació entre valencians. La Comunitat Valenciana per molt que ens coste reconèixer-lo no ha estat cohesionada mai. Des de fa segles els valencians ens trobem fracturats pel que fa a la nostra identitat. Després de la guerra de Successió ja quedarem dividits entre «maulets» i «botiflers» amb idees de país ben diferents. En la Renaixença aparegueren dos blocs molt clars «conservadors» i «progressistes» que defensaven models lingüístics antagònics. Els conservadors encapçalats per Teodor Llorent promovien una llengua purista més propera al català i els progressistes apostaven per una llengua castellanitzada.

Durant la Transició s'encunyaren dues etiquetes «blavers» i «catalanistes» que van entorpir els intents d'unió entre valencians. Una unió de sentiment que hauria de ser independent de polítiques de qualsevol signe. La burgesia valenciana, castellanitzada a la Dictadura, abandonà l'ús públic del valencià per criteris d'un fals desprestigi i fomentà inconscientment un autoodi lingüístic i àdhuc una valencianofobia.
Identificar el sentiment valencià amb determinat pensament polític és sinònim de dinamitar la societat valenciana. Castellonencs, alacantins i valencians no hem sabut trobar la nostra essència sense recriminacions veïnals. Hem perdut força a Espanya. Ho deia Fuster: «Tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres». Eixa és la raó per la qual som una de les comunitats espanyoles pobres que més impostos aporta a l'Estat El finançament és injust. La nostra renda és un 12% més baixa que la resta dels espanyols. S'han escapolit 12.000 milions d'euros a l'última dècada. Les nostres generacions estan endeutades per vida. El corredor mediterrani, reclamat pel sector empresarial, no s'ha fet. La inversió del Govern central és inferior a la mitjana espanyola. Això no significa plorar, això significa deixar clares les coses.

L'eliminació de la divisió provincial i la substitució de la vertebració valenciana per les comarques naturals contribuiria a millorar la cohesió. Acceptar la unitat de la llengua entre catalans, andorrans, valencians o mallorquins hauria de veure's amb naturalitat i sense imposicions de cap varietat dialectal. Des de Catalunya tampoc s'ha ajudat. Alguns sectors catalans han volgut imposar la seua variant diatòpica. S'ha intentat colonitzar-nos amb afirmacions com el poeta català Ausiàs March, cosa que seria equivalent a dir l'escriptor espanyol García Márquez. Escriure i parlar la mateixa llengua no ens dóna dret a falsejar la realitat. Aquest intent colonitzador va provocar una reacció anticatalanista molt forta que no ha contribuït gens ni miqueta a afavorir la consciència d'unitat, i ja se sap, com deia Estellés, allò que val és la consciència de no ser res si no se és poble.

Seria una gran notícia concórrer a una manifestació en defensa dels drets valencians per un finançament just ciutadans que porten senyeres amb franja blava o quatribarrades. Defensar la nostra llengua, el folklore valencià, les nostres festes o la nostra literatura no és qüestió de dretes o esquerres. Que els feligresos catòlics puguen escoltar les misses en valencià, que es fomente una premsa escrita en valencià, que tornem a tenir una radiotelevisió pública valenciana, suposaria un signe de normalitat i reconciliació. Estudiar amb dignitat el valencià i deixar les qüestions lingüístiques en mans dels experts també hauria de suposar un indici de maduresa col·lectiva. No es tracta de canviar la valencianofòbia per catalanofòbia o castellanofòbia. Les fòbies sempre són malaurades. Són necessàries polítiques de reconciliació i rectificació per a ser i sentir-nos valencians sense anar contra altres. Si Mandela pogué unir Sud-Àfrica, per què els valencians no podem viure units?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine