Així com la família Pujol viatjava a Andorra cada dos per tres „segurament per resar el rosari al santuari de Meritxell„, un servidor visita periòdicament Requena. Aquest cap de setmana l´excusa ha sigut la Fira del Vi. I com deia la cançó, «la vida te da sorpresas, sorpresas te da la vida»: en un expositor, el brut espumós «9 d´octubr». Així, en valencià. Diran que no n´hi ha per a tant, que és només la denominació d´un vi en la nostra llengua. Però que en una zona castellanoparlant s´hi registre un producte en valencià, quan a les valencianoparlants això és tan exòtic com un venedor de preferents amb escrúpols, sobta. I és que, en tractar-se del valencià, ens conformem amb tan poc que ens donen unes tenalles i ens posem més contents que McGyver en una ferreteria.
Deia Borges que «el nom és arquetip de la cosa / en les lletres de «rosa» està la rosa / i tot el Nil en la paraula «Nil». Així que, seduït per l´espumós «9 d´octubre», nom que és arquetip de festa, el paladege comprovant que entre el nom i la cosa hi ha identificació i paral·lelisme, puix el nom és la imatge d´allò que s´anomena. I 9 d´octubre i espumós són sinònims de celebració, o siga, tot allò que festegem brindant i bevent, perquè brindant i bevent és com s´evoquen els bons moments.
Fa quinze anys, només l´1% dels articles s´etiquetaven en valencià; i no calen estudis de mercat per saber que la xifra no ha augmentat: basten un ulls ben oberts com les òbiles per veure que un producte etiquetat en valencià és tan estrany com una zebra entre cavalls. Culpa de la falta d´ajudes a l´etiquetatge i, sobretot, de la desídia social que retrata l´anècdota de la senyora que agafa un envàs de llet a la botiga i, indignada, protesta a la caixera: «Esto es un lío: cuando quiero saber si es descremada o semi, siempre me sale el lado escrito en valenciano»; i en aclarir-li la caixera que allò era portuguès, la senyora respira alleujada i contesta: «Ah, bueno, entonces es distinto».
