Per aquestes coses que passen gràcies a internet i les xarxes socials d´allà, un meu cosí, Juanvi Trull, gran afeccionat a la fotografia antiga, ha penjat hui, en un grup local, una foto que, en original, sempre ha estat a ma casa. És del dia que va combregar el meu oncle, Josep Soriano Garcia, germà de ma mare, que moriria amb 19 anys, de manera impensada, d'un atac al cor. A la foto apareixen el meu besavi Vicent i les meues ties Antònia, Úrsula i Teresa, germanes de la meua àvia i filles també del besavi. Un altre xiquet és el meu oncle Joaquín, cosí germà del combregant, fill d'una germana de les dones de la foto i orfe de mare ja en aquell any „si no estic errat„. Tots, seriosos i conscients de la immortalitat que creuen que els donarà la fotografia, no somriuen ni mouen un múscul. Tampoc devien tenir massa coses a celebrar, aquell any 1940. La impressió que m'ha fet, veure «publicada» aquesta foto familiar i íntima, no sé exactament com descriure-la. En qualsevol cas, sé dir que tots aquells personatges han format part del meu univers infantil i, també, literari „per motius, que ara no són del cas aquest„ i és evident que el que allà es veu, d'una austeritat extremada, res té a veure amb el món actual. Però la imatge ha tingut el poder de recordar-me moltíssimes coses. I, encara, de fer-me reflexionar sobre alguns aspectes de la meua vida que no interessarien al lector -com si els «esperits» de tots ells em parlassen, una vegada més, plantejant-me un dilema irresoluble ara mateix.
Si he escrit això, no ha estat per un desfici més o menys literari „que també„, sinó perquè m´ha fet pensar en els centenars de fotografies que circulen pels rastres, pels mercadets, per les pàgines de venda on line on milions de persones „les seues imatges„ perviuen en unes dimensions anònimes sovint i que els deuen ser del tot desconegudes. Algunes, per diferents motius, n´he comprat, tot i que confesse que no sóc massa afeccionat, perquè ja en tinc prou amb les «meues». I, sobretot, perquè, la fi, passen a prendre «cos», a poc a poc i, un dia, esdevenen part de les nostres vides, com un personatge literari més. Per no anar massa lluny, només afegiré que, a la fot que ha motivat aquesta nota, una xiqueta „o un xiquet, perquè no es veu massa bé„ s'aboca darrere la reixeta d´una porta de casa rica de la Ribera€ i no sé ni qui és, ni què feia allà... Potser, tan sols volia afegir una mica d'intriga a la foto€ I, això, si és que aquella criatura era d'aquest món i no era algun altre esperit que, des d'algun lloc desconegut, volia fer-se present per acabar, de moment, protagonitzant aquestes ratlles meues.
