Si Eduard Escalante no haguera escrit «La processó per ma casa», Isabel Bonig l´hauria pogut escriure. Si en dubten, de la seua vocació sainetera, peguen una ullada a l´anunci d´actuar judicialment contra els alcaldes que priven als regidors d´anar a processons representant l´ajuntament. Amenaça que formula amb el dramatisme d´un personatge de Shakespeare, però que exsuda sobreactuació pròpia d´un personatge de serial veneçolà. Un esperpent, doncs, d´una vis còmica tan grotesca que el firmaria el mateix Valle-Inclán.
Com la legislatura és llarga „i en l´oposició, més llarga que una processó„, la presidenta del PPCV no s´hauria d´esgarrar les vestidures per qualsevol cosa; puix, o s´avia de vàries mudes de roba, o acabarà nua com una escultura: ara s´esgarra la falda per les declaracions de Marzà sobre l´independentisme català, ara s´esgarra la brusa perquè el tripartit no considera els bous al carrer una demanda vital dels valencians, ara s´esgarra la faixa perquè la bandera d´Espanya no oneja en tots els llocs oficials. En fi, un plus d´afectació en la forma per dissimular la falta de fons.
Diu el calendari que estem en 2015; però, per a Bonig, com si estiguérem en 1940. No es pot, senyora, repicar i anar a la processó: no es pot formar part d´un Estat laic, constitucionalment no confessional, i presidir les processons darrere d´una imatge. Naturalment que un regidor té el dret individual d´anar-hi, però barrejat entre els fidels, i no en representació municipal per a la qual no ha sigut facultat.
Ja sé que per a Bonig la processó va per dins: sentiment que experimenten aquells que ho han sigut tot quan han manat i ara no pinten fava. Però, paciència, que tot arribarà; si no mana hui, ja manarà demà. Llavors, la processó passarà per sa casa i podrà canviar l´estat de les coses. Mentrestant, paciència i molta resignació: virtut cristiana que no estan posats a practicar els anteriors inquilins de la Generalitat.
