Segons la normativa vigent, al territori valencià hi ha dues llengües oficials: el castellà i el valencià. Tanmateix, les polítiques dels governs valencians han estat especialment preocupades a vetlar per la protecció de l´oficialitat d´una d´elles, el castellà. Aquesta preferència s´ha amagat darrere un marc discursiu que gira, principalment, al voltant del principi de llibertat: excepcions al valencià, llibertat d´elecció de la llengua en l´educació, en les relacions amb l´administració, etc. Un principi fàcil de digerir pels membres d´una societat que es fonamenta en l´economia del lliure mercat.
Aquesta llibertat d´elecció lingüística, però, mai no ha existit en absolut per a ningú. Les persones usuàries del valencià no disposen d´aquesta llibertat. Però tampoc les persones monolingües en castellà poden triar quina llengua oficial emprar: només en saben una. Ni existeix, ni s´han posat els mitjans per aconseguir una capacitat real d´elecció lingüística universal.
No podem triar llengua com qui tria mòbil. De fet, qui ha pogut triar la llengua en què va aprendre a parlar per primera vegada? Les llengües són béns comuns: ni privats, ni públics. No són de ningú en particular (tampoc de l´estat o les seues estructures): pertanyen a la comunitat usuària. No són divisibles en l´ús: quan ens incorporem a un grup, no hi ha tantes llengües com membres del grup, tendim a usar-ne una. Tampoc no són les llengües béns de suma zero: disposar de capacitats comunicatives en una llengua ni impedeix, ni dificulta (més aviat facilita) disposar-ne en una altra; ni la possessió de competències lingüístiques d´una persona redueix (més aviat incrementa) les possibilitats d´adquirir-ne per altres persones.
Socialment, el principi de llibertat no existeix si no s´acompanya del principi d´igualtat. Una societat només pot ser bilingüe si els seus membres són igualment bilingües. Una persona que és monolingüe en castellà no tria en llibertat la llengua per comunicar-se, només té una opció: el castellà. Una persona que és bilingüe en castellà i valencià tampoc pot triar la llengua en què es relaciona davant una persona incompetent en valencià. El resultat és molt evident: les dues usen el castellà. Defugir el principi d´igualtat en la política lingüística valenciana només té una conseqüència possible: la progressiva substitució del valencià pel castellà.
Una societat com la valenciana, que es declara políticament bilingüe, si és honesta, ha de garantir que totes les persones que treballen a les administracions públiques siguen competents en les dues llengües oficials. També ha de posar mitjans perquè el funcionament del sistema social (mitjançant el sistema educatiu i cultural, el sistema de mitjans de comunicació, el sistema productiu, etc.) capacite les persones tant en valencià com en castellà. Perquè no és just que algú que és valencianoparlant d´origen arribe a una finestreta de la seua administració pública i es trobe amb algú que diu que no l´entén. Però tampoc ho és que algú que és castellanoparlant d´origen no dispose de les oportunitats relacionals (socials, econòmiques o d´ocupació) que tenen les competents en les dues llengües. Segons dades d´Eurostat, en territori espanyol, per nombre de persones competents, el valencià és la segona primera llengua (després del castellà) i la tercera segona llengua (després del castellà i de l´anglès).
Tota desigualtat de partida demana un tracte desigual per aconseguir un resultat equitatiu. La política d´igualtat exigeix el reforç de la llengua més feble. El castellà compta amb un Estat que la defensa amb vehemència, d´una comunitat lingüística molt nombrosa i militant, i també d´abundants i poderosos mitjans de comunicació, per assenyalar només algunes diferències respecte al valencià. Per evitar que aquestes diferències provoquen la desigualtat lingüística que ara patim, una política d´igualtat lingüística ha d´optar per una ferma preferència pels usos del valencià en tots els àmbits públics.
No ens enganyem per més temps. Sense una política lingüística basada en el principi d´igualtat, qualsevol declaració a favor de la llibertat d´elecció de llengua o de defensa del valencià és pura retòrica. O, si preferiu, una gran mentida. Canviem el marc discursiu de la llibertat pel de la igualtat, ja.
