El professor d´Anatomia llança a l´aire la pregunta: «Quin òrgan de l´home, en determinades condicions d´excitació, pot augmentar fins a nou vegades la seua grandària?». La Mari, xavala molt llançada, alça la mà i contesta: «El penis». I el professor li diu: «No; és la pupil·la, però felicita al teu nuvi de part meua». Tire mà de l´acudit perquè, després de l´exclusiva de Levante-EMV, no trobe millor forma d´explicar que treballar en Imelsa excita la vocació política molt per damunt de la mitjana. Ho avalen 68 dels seues treballadors que foren candidats en les passades ereccions; eleccions, corregisc. (I no es riguen; que, quan tanta vocació de servei es paga amb diners de tots, la cosa no fa cap gràcia).

El d´Imelsa, però, no és un acudit, sinó la trista realitat d´un entramat clientelar alimentat per la diputació de València a través d´una empresa pública. Una realitat indigna que menysprea el principi d´igualtat, anteposa els vincles de partit a la capacitat, i la confiança a l´excel·lència. Amb semblant ecosistema, que la mercantil abonara el sou d´una trentena de persones per ocupar un lloc de treball que «es desconeix» o «manca de sentit», com certifica un informe intern, no té més novetat que la vella reincidència, puix és un mètode clientelar tan antic com les pastilles del Dr. Andreu.

Imelsa és un exemple de la via fenícia utilitzada pel PP per guanyar clientela. És la idea del poder com a botí polític seguint la clàssica sentència: «Do ut des» (done per a què em dones). Jo et vote „o com és el cas, vaig de candidat en les llistes electorals„ i a canvi tu em recompenses amb molletes d´organigrama. Favor amb favor es paga. Ja ho va dir el delinqüent Carlos Fabra: «Quien gana las elecciones coloca a un sinfín de gente. Y toda esa gente (...) es un voto agradecido». I no deia cap mentida. Amb el que s´ha publicat, d´Imelsa en tenim una radiografia. Ara cal que els nous responsables en facen una ressonància i puguem veure amb major detall allò que s´hi amaga.