El pla b

Basant-se en aquesta mateixa premissa „no hauríem de pagar i paguem al voltant d'un 6% del nostre PIB„ va ser l'any 2012 quan la Fundació Nexe publica el llibre de Rafael Beneyto El finançament dels valencians. Una insuficiència històrica, el mateix any en el qual la Fundació Irla publica l'opuscle de l'economista i secretari d'economia d'ERPV, Joan Vea amb el títol, Valencià: paga i calla; al qual li seguiria el llibre de Vicent Cucarella El Finançament valencià. De la submissió al canvi necessari. Bromera, 2014. Igualment ha contribuït a l'àmplia divulgació d'aquest greuge històric -que dinamita els fonaments de l'estat del benestar valencià- l'exposició «l'Or dels Valencians» de l'Associació l'Ullal Cultural d'Algemesí que ha fet una gran tasca en l'expansió de la consciència del maltractament al qual l'Estat ens ha sotmés als valencians, sense que ningú haja explicitat una raó i independentment del color del govern de Madrid. Tampoc vull menystenir centenars d'articles que explicitaven, tant el fet de l'infrafinançament com les conseqüències, econòmiques i socials que aquest sistema arbitrari ha generat i genera contra els fonaments de la societat valenciana: tots i totes han contribuït a difondre àmpliament la injustícia que patim, que amenaça greument el nostre futur. Hui és, amb major o menor grau, un fet inqüestionable per a la majoria de la població valenciana. Lluny han quedat els temps en els quals ens deien, que això era una cabòria, un sense trellat, que sí, que tenim raó, però que mai els valencians, submisos i ofrenadors de glòries a un Estat que els escanya, mourien un dit per canviar-ho. O senzillament ens ignoraven. Hem hagut d'esperar 10 anys per veure que allò que ens era negat o invisibilitzat, ha esdevingut ara, la principal vindicació, no només del Govern, sinó també de l'oposició. Paciència. Paciència, sí. Ara bé: sense resoldre aquesta greu injustícia difícilment podrà avançar aquesta societat. Una societat empobrida i corrompuda, descohesionada socialment, està llastada, és incapaç de donar solucions als seus problemes, i és presa fàcil per a la inhibició de les responsabilitats socials i polítiques de la ciutadania i per al seu sotmetiment.Per això, els republicans valencians estarem al costat del Govern en la reivindicació d'un millor finançament; tot i saber que el problema no és econòmic o de cash (tot i el mal funcionament que provoca no tindre'n) no és una qüestió de repartir millor el que hi ha, sinó que és el fruït de decisions polítiques, perpetrades amb premeditació, traïdoria, nocturnitat i en sèrie; té més a veure amb qui mana i qui obeeix, amb qui decideix i qui acata que amb un afer comptable. I mentre el mànec de la paella dels nostres recursos estiga a Madrid, difícilment Madrid el soltarà.

Li convindria al Govern valencià anar pensant en un pla B. I torne a dir que estarem al costat del Govern, però quan Madrid ens diga allò de Lara, «Vuelva usted mañana...» algun pla s'haurà de tindre més enllà de la manifesta indignació. I no és un pla B un recurs al Constitucional. És una via morta. Ni tampoc crec que siga la solució fer als dos territoris torts (les comunitats autònomes de Navarra i el País Basc) cecs com a la resta. Entre moltes altres coses perquè ni navarresos i bascos han pagat mai a Madrid, ni amb Felip Vé, ni amb Franco; i perquè, mal que els pese a alguns, el concert econòmic és el lligam d'aquests territoris amb el Regne d'Espanya. Liquidar-lo seria com tallar el cordó umbilical que els uneix amb l'Estat. Només cal escoltar la gent d'UPN per fer-se càrrec de com va la cosa.

Mentre Madrid recapte i repartisca, doncs, ja ho sabem... «el que parte y reparte....» Potser un canvi real i efectiu en el model de finançament fora assemblar-se al model federal alemany, on recapten els territoris i aquests aporten a l'Estat Federal i a la solidaritat en proporció als recursos que generen. Aquesta podria ser una solució en un país compost d'iguals. Però dubte que a les Espanyes, dubte que l'Estat, expressió política de la supremacia de la nació castellana sobre la resta, acceptara finançar-se de les aportacions dels territoris, sense tindre el poder absolut de decisió sobre el sistema fiscal. Espanya i federal són dos termes històricament antitètics. El nacionalisme espanyol mai no s'ha construït sumant la diversitat, ans al contrari: l'ha combatuda, l'ha intentat assimilar o l'ha negat. Qualsevol cosa menys entendre l'asimetria real dels territoris de l'Estat i les solucions diferents que requereixen les diferents problemàtiques. I tot açò, sense entrar a considerar el daltabaix que pot suposar el 27-S per a l'estructura de l'Estat i el model de finançament. O algú pensa que no s'agreujarà la nostra situació financera si Catalunya deixa d'aportar el 9% del seu PIB?

Paciència, doncs... i una canya. 10 anys han passat d'ençà que és fera visible el problema del nostre finançament fins que la majoria de la societat valenciana l'ha assumit. Potser cal esperar 10 anys més perquè s'entenga que el problema no és econòmic ni comptable, sinó polític, i que mentre els valencians no recuperem la nostra plena sobirania política, els problemes i els greuges s'aniran amuntegant.

Paciència. I mentrestant, donarem suport al Govern valencià en la justa reivindicació d'aconseguir un finançament més just. És una etapa que s'ha de cremar, tot i saber que per eixe camí no hi ha solucions. Però tot i no haver-les, tot i saber que Espanya no escolta, que està sorda com una rella, ens cal evidenciar-ho perquè els valencians anem prenguen consciència. I temps al temps, que tot arriba.