Estar (o anar a sarpa a la grenya) és una locució molt nostrada que, com sabem, vol dir, «barallar-se, renyir-se». «Els meus veïns sempre estan sarpa a la grenya a la mínima ocasió conflictiva, i si no n´hi ha se la inventen». En la controvèrsia política, sobretot en les campanyes electorals, es va molt a sarpa a la grenya, però, normalment, sense passar-se´n respecte al grau d´agressivitat, almenys en països de tradició civilitzada i/o democràtica.
Em fa gràcia l´exemple que posa el Diccionari català-valencià-balear per a il·lustrar eixa dita: «Sogres i nores mal avingudes, empenyades en anar contínuament sarpa a la grenya». És ben tòpic, però de vegades els tòpics i els llocs comuns responen a certes realitats. L´esmentada expressió inclou la paraula «sarpa», que no té els favors dels exquisits primmirats, que en preferixen altres per a la literatura, com «grapa» o «urpa», segons els casos o sentits, que són ben correctes igualment, però les sarpes també mereixen ser ben considerades en el valencià culte, perquè és paraula d´ús corrent en valencianoparlants de totes classes i condicions.
El Diccionari normatiu valencià definix «sarpa» com a «part de les extremitats d'un quadrúpede que descansa en terra quan este camina, especialment quan les utilitza com a òrgan de prensió». Col·loquiaIment també «mà de persona», com en la frase: «Sempre posa les sarpes on no cal».
De «sarpa» tenim «sarpada», és a dir «colp pegat amb la sarpa» o «acció d'agafar amb la sarpa», «acció que es fa amb les mans», com en «estava tot desordenat, però en quatre sarpades ho ha arreglat». De la família d´estes paraules també tenim el verb «sarpejar», que és, segons el DNV «pegar sarpades, agafar grosserament o violentament» i segons el DG de Ferrer Pastor «donar sarpades», vaja, el mateix sentit, dalt o baix. Però en alguns indrets «sarpejar-se» és «posar-se la mà (o les mans) damunt, començar una rinya». Millor no sarpejar-se.
