La figura de Llorenç Matheu i Sanç és, sens dubte, una de les més atractives del barroc valencià. Home de lleis i home de lletres, va nàixer a València el 1618, descendent d´un mercader de Lyon „Claudi„ que segurament hauria arribat al nostre país per comerciar amb la seda; i ací va tenir el seu fill, Joan Baptista, pare del personatge que ara ens interessa. Aquest estudià gramàtica i filosofia a València i jurisprudència a Salamanca, tot i que es va doctorar a l´Estudi General al cap i casal, on va exercir d´advocat fins el 1646, quan Felip IV el va nomenar assessor criminal de la governació de la ciutat i el regne i, un any després, advocat fiscal de la Reial Audiència. Després d´ocupar altres càrrecs, el 1650 va ser nomenat cavaller de l´orde de Montesa i, a partir del 1659, se n´anà a Madrid, atés que el rei li havia concedit el càrrec d´alcalde de casa i cort. President de la sala dels alcaldes, del Consell de Castella i oïdor del de les Índies, el 22 de novembre de 1671 passà a ser regent del Consell d´Aragó. Ens consta que visità Barcelona el 1677 i tres anys després, el 31 de gener de 1680, seria soterrat a Madrid, a l´església de l´Hospital Reial d´Aragó. Casat amb dues dames, deixà dos fills que s´establiren a València, on ocuparen diferents càrrecs també.
Llorenç Matheu i Sanç ha estat recordat per la historia, més que no per la seua activitat com a jurista en els llocs que va ocupar, pels seus estudis sobre el dret valencià o pels seus versos „que també en va fer„, pel fet que va redactar i publicar, a Madrid, el 1677, un Tratado de la celebración de cortes generales del Reyno de Valencia, que estava destinat a recordar als valencians com s´havien de celebrar corts amb el rei, ja que sembla que feia tant de temps que els nostres regnícoles no es reunien amb ses magestats, que se n´havien oblidat de com es feia. De fet, el tractat es trobava adreçat a incentivar aquella reunió dels valencians amb Carles II que, gràcies al cop d´estat del seu germanastre, Joan Josep d´Àustria, començà a regnar efectivament aquell mateix any 77. Amb tot, les Corts dels valencians no es celebraren i ja no es farien mai més, malgrat que, fruit del mateix moviment neoforalista, Carles II en tingué a Aragó i a Catalunya i, encara, el tan denostat Felip d´Anjou en faria als catalans, fins i tot. Els valencians, com sempre, ens quedàrem fora, en una dinàmica que començava a ser habitual i que es perpetuaria, fins als nostres dies: tothom fa i desfà i nosaltres les
veiem passar.
