El remat, el que interessa a cadascú és el benestar dels seus, de la seua família i el propi personal. Tots immersos en un món que ha passat corrents de la societat industrial a la tecnològica o del coneixement. Un nou món que demanda una adaptació, tant personal com col·lectiva. Sense dil·lació, sense encantar-se. On juga un paper preeminent l´Estat, que ha de posar les bases per a què tals objectius puguen ser realitat. I, necessàriament, hem de fixar l´atenció en la distribució i finalitat dels recursos de què disposa l´Estat. Estem parlant de pressupostos i finançaments, motors de tot.
El finançament als valencians ha cavalcat, si se´ns permet la imatge, a lloms d´un cavall anomenat «Estat Fiscal Centralitzador i Mal Repartidor», guiat ací entre nosaltres pel PP valencià durant més de vint anys. Les conseqüències han estat, en primer lloc, un alarmant dèficit en infraestructures (no Corredor Mediterrani, no carril de mercaderies, no tren d´ample internacional per la costa, no connexions ports i aeroports, autopista de peatge, manca de llits hospitalaris, barracons a les escoles...) degut a una inversió estatal per habitant al País Valencià de 155 euros, mentre que en el conjunt de l´Estat espanyol és de 241 euros; en segon lloc, un descens de la renda per càpita dels valencians (20.073 euros, front als 22.780 de PIB per càpita de mitjana en Espanya); i, finalment, l´extensió de la ineficàcia i la corrupció.
Inevitablement, entre els dos actors implicats, Estat central i Generalitat Valenciana, un queda en entredit i en deute, mentre l´altre resta a l´espera de rescabalament i reparació. Reparació que no vindrà per ella a soles, ploguda del cel, si no és a instància de part, de reclamació als palaus o al carrer. Tot canvi polític profund (en este cas, el finançament) requereix d´un temps de maduració, que ja s´ha donat, i quedaria incomplet o inacabat si no es consolidara en una nova hegemonia político-ideològica i cultural als palaus o al carrer. És a dir, els governants anteriors no han estat capaços de trencar la dinàmica de la postració i l´infrafinançament dels valencians, per tant, el seu partit es revela com a ineficaç o no necessari per als interessos de la col·lectivitat, cosa que els fa anar desapareixent paulatinament de l´escena política.
És el temps del canvi. Canvi contra estancament. Per recuperar el que és nostre, els vora de dos mil milions d´euros (segons Puig) que cada any ens arriben de menys en el finançament autonòmic; per arribar al 10´7% de les inversions territorialitzades des dels Pressupostos Generals de l´Estat corresponents al pes de la població valenciana, i no quedar-nos (segons l´empresarial valenciana, Cierval) en el simple 6,2% de la distribució actual. Infrafinançament: cavall perdedor, com els seus genets. Potser, entre tots, elevem un nou guanyador, la societat valenciana, que no és altra cosa que treballar pel benestar de tots i cadascun de nosaltres.
