¡Que conste que és solament una coincidència el fet d'haver superat els cent dies de mandat del nou govern al País Valencià i la publicació d'aquest article. La reflexió que vull exposar té relació amb alguns aspectes de la gestió de la Conselleria d'Educació i el nou curs escolar que acabem d'encetar tot just fa un mes. Jo, com a professor de secundària, tinc la certesa empírica que res no ha canviat enguany, que tot segueix igual, malgrat els programes electorals i les promeses de canvi. I en l'àmbit de l'ensenyament no val a dir que cal esperar una mica més de temps per a veure l'aplicació d'una política educativa diferent. No, senyor Marzà. No, senyor Soler. Que tot el que en el mes de setembre i d'octubre estem patint, ho patirem fins al l'inici del curs següent com a mínim, si no tornen a enganyar-nos, que tot podria passar amb l'excusa del dèficit o del dolent finançament. I em referesc principalment a un factor determinant per al funcionament dels centres, que incideix de manera directa en la qualitat de l'ensenyament: la ràtio de l'alumnat en les aules.
Precisament, el conseller i el seu secretari autonòmic abans esmentats saben a la perfecció que el canvi més important que haurien d'haver fet només ocupar el càrrec -al meu entendre- era reduir la massificació de les aules. Han estat dient per activa i per passiva que calia votar-los per tal de fer possible, si més no, l'anul·lació de les retallades que el govern del PP havia imposat l'any 2012, en aquell decret infame d'ampliació del nombre de l'alumnat per grup i de l'augment de les hores lectives de classe del professorat, entre altres qüestions. Doncs, quina ha estat la resposta? Cap, silenci i continuïtat de les polítiques antipedagògiques que durant tots aquestos anys han estat criticant. Ni tan sols han fet cas als sindicats en els quals estan militant.
La realitat, a hores d'ara, és que hi ha grups als instituts que fins i tot han augmentat la ràtio, que estan ratllant de manera insolent els 36 alumnes per grup en secundària, i els 42 en batxillerat. Que seguim estant com sardines al barril, a voltes en un espai físic que fou dissenyat per a un màxim de 30, segons els paràmetres de la Logse i parle amb coneixement de causa! Ei, i no deu ser perquè el conseller i el secretari autonòmic no n'estaven assabentats, d'aquestes impresentables realitats! O no li donen la importància que es mereix o ens estan venent gat per llebre pensant que, total, amb unes quantes declaracions d'intencions generals i bones paraules està tot arreglat.
Doncs, no companys, no, que amb mesures populistes com la dels 200 euros per a llibres, no n'hi ha prou! Que hi ha famílies que no necessiten aqueixos diners perquè tenen una renda molt alta i n'hi ha d'altres que amb això es queden molt curtes, perquè no els arriba per a cobrir totes les necessitats bàsiques. En fi, si haguera de qualificar la gestió en educació, la paraula que primer se m'acut és: decepció.
