No és la primera vegada que el Partit Popular demana perdó per semblar-se a la cova d´Alí Babà (comparació moderada, si tenim en compte que els lladres amb carnet del partit són molts més de quaranta). És el que tenen de bo els catòlics prosaics, que demanen perdó i es creuen lliures de tota responsabilitat. I així, fins la pròxima. Puix no. Sense propòsit d´esmena, no hi ha perdó que valga. Bé està demanar perdó pels pecats del passat, senyora Bonig, però millor encara seria tindre garantia que no es repetiran en el futur. Quan es recau tan sovint, la culpa no és només dels deshonestos, sinó de la naturalesa del partit. Llavors, evitar el lladronici passa, necessàriament, per refundar-se. Com que la corrupció no és un pecat, sinó un delicte, quan els responsables de les estrafolles paguen amb la presó i tornen el que han robat „ells o subsidiàriament el PP„, parlarem del perdó. Mentrestant, ni aixina ni allina, perquè ací no cap una visió catòlica del perdó ni la tradició cultural de fer «creu i ratlla» „en castellà, «borrón y cuenta nueva» „ com els antics botiguers de poble, que anotaven en una llibreta els deutes d´aquells que compraven fiat, fins que pagaven i... torna a començar.
Demanar perdó és fàcil quan t´han pillat, com qui diu, amb els pixats al ventre; perquè en eixes circumstàncies qualsevol fa mare em cague. Però com és més fàcil demanar perdó que demanar permís, opten per fer la iseta i el que han ballat ningú ja no els ho lleva. Entendrà, doncs, la líder del PPCV per què perdonar resulta tan difícil. He dit difícil? Rectifique. A alguns, segons què, els resulta fàcil. A Montoro, per exemple, concedir el perdó fiscal. Amnistia que podem resumir així: si et portes bé pagues, però si et portes malament t´indulte. Si fa no fa, el que Bonig demana: que indultem al PP el 20 de desembre. O «tornarà la crisi» (Rajoy dixit). Tornarà la ruïna. Com si no fóra precisament això, la ruïna, el legat de vint anys de govern popular a casa nostra.
