08 de octubre de 2015
08.10.2015

Sobre la nació espanyola

08.10.2015 | 04:15

España es la nación más antigua de Europa», hem escoltat sovint que proclamaven Mariano Rajoy i altres persones „tant de dretes com d´esquerres„ d´orientació ideològica pregona i de cultura semblant a la seua. Supose que els polítics que això prediquen es remunten a l´època romana o a la visigòtica, per bé que la Hispania romana incloïa el que, al cap d´uns quants segles, anava a ser Portugal i que el regne visigot abastà també la Septimània; es a dir la Gallia Narbonensis, el que hui és la regió Llenguadoc-Rosselló dins la República Francesa. Des de la desintegració de l´Estat visigòtic, entre la primera dècada i la fi del segle VIII, fins al matrimoni de Ferran d´Aragó i Isabel de Castella en 1469, cada reialme de l´Espanya cristiana constituiria una unitat política distinta.

De fet, el susdit enllaç entre consanguinis pròxims no tingué validesa jurídica fins al moment en què fou legitimat i legalitzat, l´any 1473, pel papa Sixt IV, mitjançant bones almoines i els bons oficis del llegat pontifici Roderic de Borja, el futur Alexandre VI. En tot cas, suposà una unió dinàstica estrictament  personal i que a frec va estar de desfer-se, com hauria succeït si l´infant Joan, fill del rei catòlic „ja vidu d´Isabel de Castella„ i de Germana de Foix, no hagués mort l´any 1509, a les poques hores de nàixer.

El conjunt dels estats dels Habsburg hispànics s´organitzaven a la manera que hom coneix com monarquia composta polisinodial, heretada de la Corona d´Aragó, en la qual la sobirania estava en certa mesura compartida entre el monarca i les corts, i els consells de estat (el de Castella, el d´Aragó, el d´Itàlia, el de Flandes, el de les Índies i, en temps de Felip II, també el de Portugal) assessoraven al monarca i s´ocupaven de temes de govern, cada un del seu territori respectiu.

La monarquia hispànica era, doncs, una virolada sèrie de reialmes amb llengües, organitzacions polítiques, usos, lleis i costums molt diversos i units únicament en la persona del sobirà comú. Ni tan sols la unió d´armes propugnada en 1626 pel comte-duc d´Olivares va tenir molt èxit en els regnes de València i d´Aragó..., i cap a Catalunya, que, en 1640, acabà rebel·lant-se obertament contra Felip IV, com, en 1641, ho faria també Portugal, incorporada per Felip II a la seua monarquia en 1580 i que obtingué la independència de facto i de jure en 1668, arran de la derrota de les tropes reials. També hi hagué, en dates molt acostades a aquestes, revoltes a Nàpols i a Sicília i conspiracions de caràcter, així mateix, secessionista  a Aragó i a Andalusia.

De resultes de les desafortunades campanyes dels capítols finals de la Guerra dels Trenta Anys, Felip IV es veié forçat, en 1659, a signar la pau dels Pirineus, la qual  suposà la pèrdua de l´Artois, de Luxemburg  i de bona part de Flandes, a més del Rosselló i la Cerdanya. Els Països Baixos del Nord havien esdevingut legalment independents també en 1648 per la pau de Munster (Westfalia), desenllaç d´una cruel guerra que durava ja  huitanta anys.

Tot al llarg del segle XVII i durant la primera dècada i escaig del XVIII,  la monarquia hispànica perdé en el camp de batalla i en les taules de negociació un rosari de places, castells i territoris davant l´aclaparadora puixança de Lluis XIV; pèrdues que abastarien, en 1713, el total dels dominis ultrapirinencs d´aquesta monarquia com a resultat del tractat d´Utrecht, amb què es donà carpetada a la Guerra de Successió Espanyola. La pau d´Utrecht referendaria, així mateix, el pas a domini britànic de Gibraltar i Menorca, si bé aquesta illa, ocupada en 1708 per la flota anglo-holanesa,  romangué sota sobirania britànica, amb intermitències, fins al 1802.

És solament a partir del Tractat d´Utrecht que es pot parlar d´una Espanya amb fronteres bastant similars a les actuals, per bé que continue mantenint intactes, quasi, les colònies ultramarines. En conseqüència, la pretesa nació més antiga d´Europa té, a tot estirar, tres segles d´existència. Els decrets de Nova Planta, inspirats de manera directa pel model centralista i unitari francès i imposats per Felip V entre 1707 i 1714 als regnes d´Aragó, València i Mallorca i al Principat de Catalunya, tot invocant el «justo derecho de conquista» sobre territoris tractats com rebels, suposaran la pèrdua, per part d´aquests territoris, de les seues institucions privatives d´autogovern i fins i tot de l´ús administratiu de la llengua pròpia. Les constitucions lliberals del segle XIX i també la de 1978 retornaven, en principi, la sobirania a la «nació», si bé aquesta és considerada de forma inqüestionable com un organisme únic, indivisible i homogeni, malgrat la descentralització administrativa que suposa l´estat de les autonomies.

Si podem considerar l´any 1713 com a data de naixement de l´Estat espanyol que, amb diverses maneres d´entendre la societat i la política i d´organitzar el territori i la res publica, ha perdurat fina a hores d´ara, més difícil és fixar una data per a la naixença d´eixa nació espanyola que alguns volen sorgida en el principi del temps i que voldrien eterna. De fet, mai no va nàixer del tot; mai l´estat espanyol ha aconseguit generar de debò una nació única, volguda, estimada i inqüestionable. i una nació no solament és un fet objectiu sinó, principalment, com assenyalava Ernest Renan (1823-1892), un fervent desig de ser-ho.

Si la vocació del que Friedrich Meinecke (1862-1954) anomenà «nació cultural» és assolir un estat propi i el de la «nació politica» és modelar i donar a llum una nació cultural sense fissures, ni tan sols França ho ha aconseguit de forma absoluta a despit de haver comptat amb una eficaç administració pública. No ho ha fet del tot malgrat haver viscut esdeveniments capaços d´actuar a manera de grans mobilitzadors emocionals de pertinença col·lectiva, com han sigut la Revolució Francesa de 1789 i les que li anaren a la saga i d´haver patit  dins del seu territori una sèrie d´enfrontaments armats amb enemics exteriors, com ara la Guerra Franco-Prussiana i les dues guerres mundials del segle XX.
Potser el moment en què més a prop estigué Espanya d´esdevenir una autèntica nació fou durant la guerra del francés, que, tot i que Josep Bonaparte hi comptara amb no pocs partidaris espanyols de relleu, enfrontà persones d´origen social, cultural i lingüístic molt divers, no sempre ben avingudes i provinents de totes les Espanyes amb unes tropes i un règim encara més aliens. Si a aquest fet unim la inoperància i la freqüent manca de qualitat intel·lectual i humana i de sensibilitat d´alguns dels monarques espanyols de segles anteriors i de no pocs dels polítics que ens han governat des de Madrid, no ens estranyarà la desafecció de bona part de la societat civil de territoris com Catalunya o el País Basc envers aquests polítics i envers el mateix estat.
La intransigència, la malaptesa i l´absoluta falta de tacte i d´oportunitat dels qui, de Madrid estant, han governat en solitari i a colp de decret llei i de sentència judicial han sigut els millors aliats i promotors de l´independentisme català recent. Un esperit menys autoritari i molt més pactista haurà de presidir les relacions entre el Govern central i les perifèries hispàniques, i molta imaginació s´haurà d´esmerçar si es vol trobar vies que cerquen eixides a l´atzucac en que ens trobem. Segurament, s´haurà de recuperar una part d´aquella idea de la nació i de l´estat que tenien les Espanyes anteriors a la Guerra de Successió; una noció de l´Estat realment hispànica i que no té res a veure amb el centralisme unitari  importat de França que, paradoxalment, féu cridanera professió de fe espanyola en les manifestacions cara al sol, braç en alt i a banderes desplegades que presencià Madrid fa uns dies a penes.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine