L´arquebisbe de València és la persona referent per a tots els catòlics valencians. Les seues paraules han d´unir la pluralitat de sensibilitats que caracteritzen els creients. Han de ser alé dels marginats sense discriminació. Eixos principis són els que cada dia busquen els cristians d´esta diòcesi quan miren el seu pastor. Tanmateix són els que no troben en pronunciar-se este amb estridències: pel problema migratori, la identitat espanyola i valenciana o la greu crisi econòmica.
Un bisbe és un inconformista perquè el missatge de Crist busca des dels seus orígens un món nou on la justícia als pobles i el reconeixement dels marginats siguen essencials. La paraula de Jesús no coneix d´Estats ni de governs. Així s´ha pronunciat el papa quan ha dit que «la misericòrdia és el segon nom de l´amor» i que s´aculla els refugiats sense mirar si són «trigo limpio». Precisament per eixos motius resulta complicat entendre la preocupació del cardenal per la invasió d´immigrants i la barreja europea i alhora assumir el missatge de Francesc.
Sembla que este bisbe nostre té grans preocupacions que no sé siformen part de la societat. La unitat d´Espanya pot ser un problema, si es vol un problema gros, però que sols trobara solucions en l´àmbit de la política i dels polítics. És el mateix que el debat de la identitat valenciana, un problema on l´Església, lluny de recolzar posicions d´alguns dels sectors socials, hauria d´apostar per la reconciliació de la identitat valenciana i recolzar la introducció del valencià en la diòcesi. El prelat lloa Jaume I com a promotor de la nostra identitat i s´oblida que un dels constiuents més primogènits del Regne de València, abans fins i tot que existira la Reial Senyera, és la llengua valenciana.
Però allò que suposa un contratemps gran no sols per a catòlics sinó per a la societat és la percepció de la realitat econòmica de l´arquebisbe. Afirmar que no hi ha una destacada crisis en els carrers suposa no reconéixer els patiments de tantes persones que han caigut en la pobresa absoluta. Significa no tindre en compte les greus xifres estadístiques que aporten entitats com Cáritas. El més greu, en boca d´una autoritat eclesiàstica, és escoltar les paraules que remeten el problema de la crisi a l´avortament abans que a la fam.
En definitiva, les estridències de sa eminència Cañizares són fortes. No tant per a una societat que ja no és confessional sinó per a uns creients que els resulta complex d´entendre´l. Què han fet els catòlics valencians perquè el seu arquebisbe es preocupe més intensament que qualsevol bisbe d´Espanya per la unitat de la pàtria, la barreja migratòria i no veja especialment la crisi econòmica dels carrers? Confiem que en un futur les estridències d´un bisbe valencià siguen per perseguir les injustícies socials i cridar sols, com el papa Francesc, que «l´evangeli ens crida a ser pròxims amb els més xicotets i abandonats» a València, Espanya i el món.
