Després de dedicar unes quantes línies a esbrinar qui ha estat el personatge més dolent que ha fet possible que els valencians i valencianes gaudim de l´honor de tindre el més deficitari sistema de finançament autonòmic: Aznar, Zapatero, Rajoy, Camps, Fabra, Felip V, el moro Musa... arribem a una realitat, a una dura, escassa, manifesta, aclaparadora realitat: tenim un finançament insuficient per a poder atendre les necessitats bàsiques. Aquest fet és dels pocs en el qual estan d´acord tots els partits polítics.

Entrar en buscar els autèntics responsables, ja és una altra cosa. Però si podem partir d´un acord inicial, marquem els camins a seguir sense oblidar que en desembre estan previstes unes eleccions generals que podrien modificar la composició política del Parlament espanyol.

El conseller Vicent Soler, amb totes les seues qualitats entre d´altres la constància, no tinc clar que puga lluitar „i guanyar„ a aquestos molins centrals del senyor Rajoy i companyia perquè el PP no ha aprés la lliçó de Catalunya i la seua visió, nacionalista espanyola extrema i centralista de Madrid, sembla que el cega l´enteniment. No sé si darrere de les seues postures pretenen aconseguir que al País Valencià augmente el desig d´independència. No haurien d´oblidar que si volen guanyar les eleccions generals, no ho aconseguiran sense el PV.

A casa nostra ja és unànime el crit del Palleter del segle XXI: açò ja no hi ha qui ho suporte: empresaris al crit de ja hi ha prou; partits polítics que saben que es pot amenaçar Madrid amb això d´anar al jutjat de guàrdia per reclamar els drets que ens furten als pressuposts generals de l´Estat. De moment, això denominat societat civil, no crida massa: però podria fer-ho.

Però estant com estem ja al costat de les eleccions generals, no seria hora de pensar en un pacte-compromís de tots i totes per a modificar el sistema de finançament i que els pròxims Reis d´Orient, o abans de falles, ja gaudim d´una norma legal justa? No seria també possible organitzar una gran manifestació unitària, la més unitària possible per a exigir a Madrid allò que ens pertoca? Hauríem de pensar-ho. I després anirem als tribunals però demostrant al carrer quina és la nostra força. Malgrat ser un risc, paga la pena de pensar-ho.