Ha mort Francesc Burguera, un home honrat i bo, un ciutadà exemplar, un patriota. Ha segut un referent en la història del País Valencià, com a escriptor, polític i periodista. Ha segut sempre una veu clara, lliure i ferma, en la lluita pel redreçament nacional del nostre País. Era, en paraules del professor Antoni Ferrando, «un home, un ciutadà de tarannà obert i cordial i de moderació ideològica assenyada».

Fundador del PDL-PV i més tard del PNPV, on s´aplegaren els exmilitants del PSPV, de la UDPV i molts que mai no havíem militat a cap partit polític, Burguera va ser un aferrissat defensor de l´autonomia plena per al nostre País. Com deia ell mateix en una entrevista, «el País Valencià ha estat per a mi una obsessió des de jove». Per això va ser atacat i difamat per la dreta més cavernícola del nostre País i fins i tot, acomiadat com a periodista per l´agència Efe, degut a pressions polítiques d´un ministre d´Aznar.

Burguera ha estat un referent clar i lliure en la lluita per la vertebració i pel redreçament nacional del País Valencià, una tasca que, com deia ell mateix, ha de ser fruit de l´escola: «El País Valencià el faran els mestres o no serà». Per això mateix, afirmava: «Crec indispensable que a l´escola es formen ciutadans coneixedors dels seus deures i dels seus drets, per conèixer la nostra història, la història que ens han amagat o ens han manipulat». Per a Burguera era important «tindre clara consciència del País, estimar-lo i defensar-lo». Històric del valencianisme, amic de mon pare, i de Fuster, Ferrer Pastor, Sanchis Guarner, Fermí Cortés, va perseverar amb fidelitat, en la difícil lluita pel País, per la nostra llengua i la nostra cultura.

Vaig tindre la sort de conèixer Burguera a ma casa, fa molts anys, quan jo era menut, degut a la seua amistat amb mon pare. Recorde en ple franquisme, haver repartit casa per casa, a l´Alcúdia, les paperetes amb el seu nom, per a les eleccions a procuradores en Cortes, en un intent (recolzat per les forces progressistes) d´introduir aquesta veu lliure en unes Corts amanyades. L´any 1978 i els següents, vaig compartir amb ell la il·lusió del treball al PNPV, un partit que va posar les bases del nacionalisme valencià durant la difícil etapa de la transició, i que va donar lloc a l´actual Bloc Nacionalista Valencià. Incansable i animós com era, Burguera va treballar també des de la plataforma Valencians pel canvi en un intent de fer possible l´alternança política al País Valencià.

Ple d´il·lusió, optimista i tenaç, Burguera escrivia després de la gran manifestació del 9 d´octubre de 1977: «Tenim País, tenim País Valencià» (Levante, 13-10-77) Assidu cada dilluns a la Tertúlia del Micalet, amb mon pare, Ramon Trullenque, Francesc Jover, Vicent Moreno (pare i fill), Vicent Micó i els altres amics, va dedicar tota la seua vida a treballar apassionadament pel nostre País, ja que va ser un home arrelat a la terra, que vivia per fer realitat la vertebració i el redreçament nacional del País Valencià.

En una societat normal, Burguera hauria estat reconegut públicament com un homenot, com un personatge cabdal en la història del nostre País. És veritat: ell no buscava reconeixements, perquè era un home lliure que deia el que pensava, des de la llibertat i la coherència personal. Però vaig trobar a faltar que el passat 9 d´Octubre, el Govern de la Generalitat li atorgara l´Alta Distinció, juntament amb Raimon i l´Associació de Víctimes del Metro. Tots els qui el vam conèixer, tots els qui teníem la sort de tindre´l per amic, sabíem que Paco era un home íntegre i recte, un exemple per a tots els qui seguim els seus passos. Tant de bo el nostre País, sàpia reconèixer i agrair públicament la tasca i l´obra de Burguera i de seguir el camí que ell va obrir.