20 de octubre de 2015
20.10.2015

Remembrant a Francesc de Paula Burguera

20.10.2015 | 17:56

Vaig conèixer a Francesc de Paula Burguera, entre la meitat i el final dels anys setanta, no sé si seria el 1978, quan va venir a Quatretonda acompanyant a Vicent Andrés Estelles, també va vindre la periodista Inés Ballester, que ara treballa a una TV privada i fa publicitat de matalaps, que no sé si llavors ja treballava al programa Aitana de TVE.

A Quatretonda invitaren a Estellés per donar-li una medalla en homenatge i reconeixement pels seus versos, Vicent estava molt emocionat dalt de l'escenari a la plaça de Quatretonda recitant les seues poesies, en sembla que del "Llibre de Meravelles" i fou presentat per la seua neboda, Inés. Paco Burguera em sembla que no va pujar a l'escenari, o només un moment per saludar, a sota conversava amb la gent que hi havia per tractar de convèncer-los que voltaren al Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV) un dels fills amb que, anys després, es trenaria la Unitat del Poble Valencià, amb l'Agrupament d'Esquerres, de Gustau Muñoz, Ernest Garcia, Josep Lluís Blasco, Doro Balaguer i els germans Codonyer, entre d'altres, gent diversa que venia del PSAN, del PSPV, del PCPV i d'altres partits extraparlamentaris com el Moviment Comunista del PV, l'ORT (l'Organització Revolucionaria de Treballadors) o el Partit del Treball, aquests darrers partits i el partit comunista del "PV" organitzacions d'àmbit, filiació i dependència espanyola de matriu castellana.

En canvi, el PNPV era d'àmbit estrictament valencià, de País Valencià. Burguera havia sigut diputat per València al parlament de Madrid en el procés constituent de 1976, junt a Joaquim Muñoz Peirats amb el Partit Liberal del País Valencià dins de la UDC, però després de la constitució de la UDC com a partit únic i unitarista, a més de les esmenes valencianistes de Burguera, havia sigut foragitat de la UCD per Abril Martorell, Emilio Attard, Adolfo Suárez i els sectors espanyolistes que atiaren l'espanyolisme i l'anticatalanisme al País Valencià per tal de guanyar electoralment als socialistes del País Valencià. Francesc de Paula Burguera va passar al grup mixt al parlament de Madrid i va fundar el Partit Nacionalista del País Valencià.

Llavors, a Quatretonda, Enric Benavent Vidal, l'actual bisbe de Tortosa, en aquell temps simpatitzant del PNPV i jo mateix, més pròxim al PSAN, s'acostàrem a conversar amb Francesc de Paula Burguera, que sempre ha sigut un home accessible i un polític que tractava de convèncer els altres des del seu liberalisme polític, democràtic, elegant i respectuós amb les altres idees polítiques, però crític amb l'esquerra. Quan el saludàrem i li diguérem que estàvem a Seminari de Montcada, estudiant filosofia, i indicàrem que ens agradava que hi hagueren partits valencians com el seu, interessat en defensar la llengua i la cultura catalana o valenciana del País Valencià i fer una política en interès del nostre País Valencià, trencant les dependències de Madrid i d'Espanya. Però, atacats d'una sinceritat juvenil, almenys jo li vaig comunicar que el veiem, al seu partit, massa esbiaixat cap a la dreta, que ens agradaria un partit nacionalista valencià més d'esquerres... Em sembla que no li va fer massa gràcia, almenys internament, però va encaixar les 'crítiques' o els 'suggeriments' de manera molt cordial i amable, com un "gentelman" i amb un fons de 'sornegueria', dient-nos que si estàvem estudiant per a 'frares' estava molt bé que votàrem partits marxistes o més 'radicals' que el seu, que ell pensava que 'estava on havia d'estar', al centre esquerra, que el País Valencià necessitava tant un partit d'esquerres com un partit o coalició electoral com el PNB al País Basc o com CiU a Catalunya, que el votaren els autònoms, llauradors, treballadors, classe mitjana, petita burgesia, etc. Nosaltres, amablement, li desitjàrem sort i li diguérem que volíem que li anaren bé les coses pel bé del País Valencià però que la nostra opció era més d'esquerres... I li diguérem que encara que nosaltres no el votàrem, tractaríem de fer-li propaganda perquè el votaren altres persones més afins a la seua ideologia dretana i neoliberal. Ens donà les gràcies i s'acomiadàrem molt cordialment i amical. Uns anys després sembla que havia perdut la seua hisenda o la del seu pare per tal de muntar el PNPV i per les despeses electorals. Li van mancar votants per eixir com a candidat del PNPV a principis dels anys vuitanta.

Quan el tornava a veure, a Francesc de P. Burguera, posem per cas, al soterrar de Vicent Andrés Estellés o pel CCC l'Octubre o pel Micalet, sovint, li tornava a recordar quan ens havíem conegut, a Quatretonda, en un homenatge senzill a Vicent i deia que se'n recordava d'allò, envoltat de Rafael Casanova i d'altres companys de lluita valencianista. El 2002, va venir a la presentació del llibre de Francesc Viadel sobre "Valencianisme, l'aportació positiva"; fa tres o quatre anys, quan al Micalet, impulsat per la Plataforma pel Dret a Decidir del PV es va fer un homenatge col·lectiu a la gent de la generació de Burguera, majors de setanta anys que, enmig del desert de la dictadura, havien fet valencianisme, va vindre Paco Burguera junt a molta més gent que va omplir el saló d'actes del Micalet. Em va semblar que allò havia sigut massa poc, que se'ls havia d'haver lliurat un regal de reconeixement, que haurien d'haver dit unes paraules, pujar a l'escenari i rebre aplaudiments de la valenciana gent... Es va tractar de posar tots els noms en una pantalla i van aplaudir quan eixia cada nom dels que havien lluitat pel valencià i pel País Valencià, perquè la nostra llengua i cultura catalana o valenciana es prestigiara.

No es pot entendre a Francesc de P. Burguera sense el grup d'amics de Sueca, sense Joan Fuster que li va deixar llibres el català sobre el País Valencià i Catalunya, no es pot entendre a Burguera sense Fermí Cortés, sense Josep Palacios, sense el Grup Torre, d'Adlert i Casp, sense Lo Rat d'aquella època i les obres de teatre de Burguera "L'home de l'aigua", o la traducció de Burguera amb Joan Fuster de "L'Anunciació feta a Maria" de Paul Claudel; als anys noranta va publicar l'assaig "És molt senzill ,digueu-li Espanya", premi Octubre, una replica seriosa al llibre de Josep Guia "És molt senzill digueu-li Catalunya" i el 2010, la Universitat de València li va publicar el llibre "Francesc de Paula Burguera. Des de la trinxera periodística. Articles 2003-2006" a cura de Francesc Pérez Moragón, Gustau Muñoz, Antoni Furió i Francesc Bayarri. Burguera no es pot entendre sense els fulls sobre la situació agrària i econòmica del País Valencià, un informe per a la Comunitat Europea, que li va passar Burguera a Joan Fuster perquè li servira de base per a escriure "Nosaltres, els valencians" a principis dels seixanta; no es pot entendre a Burguera sense les seues activitats sindicals a la cooperativa d'arrós de Sueca ni sense la Casa de València a Madrid, sense les tertúlies amb el Gonçal Castelló, el cafè Gijón, els seus estudis primer a Madrid de periodisme, després de diputat de la UCD pel Partit Liberal del País Valencià i després, quan es va arruïnar per la dedicació política, va treballar de secretari de mitjans de comunicació de CiU, al parlament de Madrid, etc. I després ja retirat continuava escrivint al L-EMV, a Saó, defensant el valencià i el País Valencià, tractant de fer de la seua vida valencianista una tasca ètica, tot i que a meitat dels anys vuitanta, no estava massa d'acord amb el pacte entre la Unitat del Poble Valencià i EUPV, potser des de la seua ideologia liberal, tot i que era amic d'Ernest Garcia, Josep Lluís Blasco i Gustau Muñoz que eren partidaris d'aquesta coalició electoral per visibilitzar el valencianisme polític; llavors el valencianisme polític estava encara a les catacumbes per la barrera del 5% que impedia entrar al parlament valencià.

Les seues reflexions periodístiques han sigut molt importants per a criticar i desmuntar l'anticatalanisme, defensant la unitat de la llengua catalana (valenciana i balear) assenyalant l'enveja que li tenien Casp i Adlert a Joan Fuster com a base per a inventar el secessionisme lingüístic, quan Xavier Casp abans havia guanyat premis de poesia als Països Catalans i havia publicat i venut llibres de la literatura catalana i havia escrit poemes amb un català culte. No obstant això, durant la 'transició' decideix inventar-se una 'llengua valenciana' fragmentada i separada de la catalana per afers polítics bruts, impulsats per una UCD que volia infectar el País Valencià d'anticatalanisme per a mantenir la dominació de l'estat espanyol i minorar el valencià, el català del País Valencià.

Francesc de P. Burguera va lluitar, des de la trinxera per a desemmascarar les mentides i els enganys del blaverisme, sempre dialogant i criticant una ideologia feixistitzants i populista que es basava en la ignorància i l'aprofitament polític, des de Madrid, d'un País Valencià desvertebrat que em compte de decidir per si mateix què vol ser de major, ofereix noves glòries a Espanya, entre la impotència i l'estultícia. Burguera sempre va criticar que a València hi havia una dreta espanyolista provinciana que es giraven d'esquena per a no defensar els interessos polítics del País Valencià. Per entendre qui fou Francesc de P. Burguera, podem dir que fou el Manuel Sanchis Guarner de la política valenciana, ambdós, amb el tratge de liberals; el que Estellés era a la poesia, Joan Fuster a l'assaig, Sanchis Guarner a la filologia valenciana i Enric Valor a la novel·la, ho fou Burguera a la política en defensa del País Valencià. En la seua mort, d'aquest 18 d'octubre passat, el remembrem i li desitgem que descanse en pau i condol per a la seua família.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine