22 de octubre de 2015
22.10.2015

Les comarques del País Valencià

22.10.2015 | 20:35

A meitat de maig passat, uns dies abans de les eleccions municipals i autonòmiques, va venir a la tertúlia de "Josep Lluís Bausset, del Micalet, com a invitat el professor Joan F. Mateu. Sovint s'invita a alguna persona perquè introduïsca un tema de la seua especialitat i participar al debat posterior amb preguntes i discussió; posem per cas, han vingut Carme Pérez Aparicio, professora d'història moderna i especialista en la Guerra de Successió amb dos volums magistrals sobre El canvi dinàstic i la Guerra de Succesió. La fi del Regne de València"; també han passat Jesús Huguet contant-nos que ens alguns dels seus viatges a Tortosa, havia visitat al bisbe valencià Enric Benavent Vidal i sobre la seua activitat al Consell Valencià de Cultura; també, ha vingut Antoni Infante, de Pobles Lliures, per a explicar els objectius socials i polítics de la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, les bondats de l'independentisme per a la valenciana gent i les coincidències i diferències al si de l'esquerra independentista del PV quan fa dos o tres anys s'organitzaren entorn a "Nosaltres, els fusterians", als vint anys de la mort de Joan Fuster, però, que no es va poder anar més enllà en la defensa de la sobirania des d'una perspectiva que combinara l'eix social i l'eix nacional partint dels interessos del poble valencià.

Darrerament va venir Àlvar Monferrer que ens va parlar de Vilafranca dels Ports, de Morella, de les guerres carlistes i va assenyalar, molt críticament, alguna 'imprecisió' o errada de Joan Fuster, en el seu pas pels Ports, al llibre de viatges sobre el País Valencià, publicat en castellà durant la dictadura franquista. Deia Monferrer que hi havia creus als vorals de la carretera que Fuster deia que eren per accidents de cotxe en haver-hi massa corbes i, en realitat, eren per les morts durant la Guerra Civil, una guerra causada per un colp d'estat dels militars feixistes i impulsada, en bona part, per la jerarquia de l'església com a creuada purificadora perquè la República els havia retallat el seu immens poder econòmic i social després d'anys i anys d'una Espanya clerical i beata al servei de les classes més poderosos. Com encara passa hui dia amb mitjans de comunicació eclesiàstics, universitats 'catòliques' i hospitals privats al servei de la burgesia o dels negocis des d'una ideologia política reaccionària que s'exalta quan els toquen algun privilegi.

Joan Mateu, catedràtic de geografia a la Universitat de València, amb el llibre a la mà de Felip Mateu Llopis "País Valencià", ens va parlar sobre la història de la comarcalització del País Valencià.

El primer que va remarcar, és que si observem el País Valencià el veiem com un país allargassat i estret, unes característiques geogràfiques que juguen en contra de la cohesió, la distància que separa Morella d'Oriola, fa que es dificulte una mica les coses que es comparteixen en comú perquè estan molt lluny i hi ha poc contacte... En el moment que Joan Mateu deia açò pensava que el País Valencià, com a figura geomètrica, és un 'rectangle' llarg, sembla un cavallet de mar o un cavall encabritat, si el comparem amb Catalunya, que és un 'triangle', o amb Galícia que és un 'quadrat', per l'equidistància, a aquests dos darrers països és més fàcil la integració i la connexió de la xarxa de comunicació de tot el país... Vist des de la mar mediterrània el País Valencià sembla la panxa d'una vaca amb una mamella que sobreïx a la Marina que s'allarga per arribar cap a les Illes Balears. I mirat tot els Països de Parla Catalana, hi ha un arbre amb unes arrels illenques a dintre la mar. Va afegir Joan Mateu que calia 'rescatar' Oriola, perquè és una ciutat del País Valencià plena de senyeres de quatre barres, "no he vist a cap altra ciutat unes 4 barres més pintades que a Oriola" (mentre oia aquestes paraules, recordava que no havia vist mai tantes senyeres quadribarrades com a la Catalunya Nord, just quan ja s'ha francesitzat quasi del tot i resta l'enyor del passat i la possibilitat, molt difícil, de rescatar la catalanitat perduda).

Comentant la llargària del País Valencià, Joan Mateu deia que Jaume I deia que per travessar i recórrer el Regne de València calien "set dies de llong" (a cavall), hi predomina el territori de muntanya, hi ha molta muntanya envoltant el País Valencià, les planes són l'excepció; darrerament, el País Valencià, poblacionalment, ha patit un fort desequilibri perquè l'interior s'ha despoblat, s'ha tornat un desert i la població s'ha concentrat al litoral. Els Ports de Morella és una comarca indubtable, però no hi viuen més de 6000 habitants; a les festes de Morella es conta la vida per sexennis i cada vegada es tanquen més portes.

Hi ha comarques molt diverses al País Valencià, posem per cas, la vall d'Albaida és una comarca formada per una unitat natural innegable, una vall formada per muntanyes, tot i que Agustí Ventura apuntava que La Costera abans integrava Benigànim i a Xàtiva se li fa furtar per delimitar-la per un costat i altre; la Tinença de Benifassà no és una comarca sencera, però també està ben delimitada; hi ha delimitacions comarcals formades per unitats històriques, pels diferents avatars, des del feudalisme, afers senyorials, conquestes militars, etc. També hi ha unitats comarcals funcionals, per qüestions sanitàries, educatives, bombers... que sol agrupar-se en Mancomunitats. El Regne de València, des del seu naixement arrossega unitats heretades de l'època islàmica, València com a seu principal, després Xàtiva com a subseu de València i al sud Oriola, tot i que Agustí Ventura, cronista de Xàtiva, no considera Xàtiva com una subseu de València sinó com a capitalitat de les comarques centrals o la regió central del País Valencià, que ajudaria a trencar el provincianisme que s'ha instal·lat al País Valencià.

Per entendre l'actual País Valencià, des del punt de vista geogràfic, del paisatge i de la botànica, ens serveix molt el llibre de Josep Antoni Cavanilles "Observacions del Regne de València"; comença la seua descripció pel nord i acaba en Oriola, considera la part costera i la part de l'interior, i divideix el llibre per unitats històriques, funcionals, etc.

El valencianisme polític, des que el 1833, el funcionari estatal, del Burgos, va establir la divisió provincial, ha entès que és un atac per esquarterar i desfer el País Valencià, per a fer-lo a trossos, seguint el model jacobí d'inspiració francesa... La divisió provincial es producte de l'estat liberal, una divisió 'ex nuovo', fer tabula rasa d'allò anterior imposant una divisió político-administrativa que li convé a l'estat espanyol des de la seua perspectiva centralista, prescindint de qualsevol referència històrica. Sovint, les divisions es fan coincidir amb les aigües vessants, que coincideix molta bé amb la ideologia funcional de l'estat liberal, on el 'governador civil' és una figura clau, perquè és l'enllaç entre el govern central i el local, amb una jerarquització, de supremacia d'uns i subordinació dels altres. En la divisió provincial del País Valencià, s'estableix i es delimita la província de València, la d'Alacant i la de Castelló, perquè divideix i vencerà, podràs imposar millor des de la metròpoli els teus interessos, els de Madrid. En aquest procés els partits judicials són claus perquè tenen una funció política de base electoral per a la representació a les Corts. Els partits judicials són unitats menors de fragmentació o divisió de la província.

En aquest sentit, "Las províncias", com a capçalera d'un diari i com a consigna divisòria de l'estat, amb la retòrica de "la germanor de les tres províncies" sovint inclús censurat en dictadures i règims autoritaris, esdevé l'objectiu polític per al País Valencià dissenyat des de Madrid i les províncies enteses com a sucursals o corretges de transmissió de la metròpoli.

"La geografía general del Reino de Valencia" , està estructurada per partits judicials i recullen tots els pobles, els dos toms de València estan escrit, el primer per José Martínez Aloy, el segon per Carlos Sarthou i Carreres i José Martínez, el tom de Castelló està escrit per Carlos Sartou i Carreres i el d'Alacant per Francisco Figueras Pacheco.

Des del 1833, el valencianisme polític no ha donat per bona la divisió provincial, com a petició de principi; el 1933 es planteja la possibilitat de tenir un Estatut d'Autonomia per al País Valencià i ixen les suspicàcies provincianes de les 'províncies' de Castelló i Alacant davant aquest procés d'Estatut; suspicàcies fomentades des de Madrid i les seues sucursals provincials, producte del caciquisme, el clientelisme, mitjans de comunicació provincians... Del 1933 fins al 1936 hi ha una lentitud exasperant per posar-se d'acord amb la confecció d'un Estatut per al País Valencià si ha de ser un Estatut d'Autonomia per a tot el país sencer o "per províncies". En aquest context el llibre País Valencià de Felip Mateu Llopis aposta per la comarcalització de les comarques valencianes de tot el País Valencià. El company Ginés, critica les resistències provincianes que només serveix per a posar pals a les rodes del País Valencià i recorda que després de 1936, ja iniciada la guerra s'aprova l'estatut del País Basc i de Galícia, però, els valencians que podien aprovar-lo quan tenien la capitalitat de la II República a València, ho deixen sense aprovar perquè calia guanyar primer la guerra, prioritzant sempre els interessos d'Espanya als del País València, això del "per a ofrenar noves glòries...".

Esmenta l'estudi de Joan Soler i Riber "Regions i comarques del País Valencià, també fa propostes de comarcalització per a Catalunya, la Catalunya nord, les Illes i part d'Aragó, va col·laborar amb Joan Fuster i Ortells, amb Sanchis Guarner i López Gómez, en la perspectiva de coordinar els països de parla catalana; també esmenta Joan Mateu "Estructura econòmica del País Valencià" d'Ernest Lluch com un llibre fonamental per entendre el País Valencià actual...

El més greu del que ha passat en l'eixida del llarg túnel de la dictadura, com indicava Joan Mateu, és que el 1977 es 'constitucionalitzen' les províncies com a unitat de representació política, amb l'aquiescència de quasi tots els partits espanyols.

Vicent Soler, catedràtic d'economia i actual conseller del Consell Valencià de la Generalitat, llavors, a principis dels anys vuitanta, amb el 'suport' de Joan Lerma i sobretot del Manuel Girona, president de la Diputació de València a finals dels anys setanta i principis del vuitanta, que volia ser el darrer president de la Diputació perquè volia transferir les competències diputacionals a la Generalitat Valenciana, va coordinar unes jornades d'estudi sobre comarcalització del País Valencià que encara està pendent de concretar. Inèdit. S'hauria de poder combinar les comarques valencianes com a unitats històriques amb la funcionalitat que requereixen les societats actuals.

Des dels anys trenta o seixanta fins a l'actualitat, les comarques han canviat moltíssim, recordem que fins als anys seixanta la gent es mou amb carros, però, després tot això canvia del tot. Hui es pot recórrer tots els països de parla catalana o valenciana amb unes poques hores, els mitjans de comunicació públics, si no hi haguera tants obstacles des de Madrid per impedir la comunicació decimonònica de l'eix mediterrani, València i Alacant o Barcelona estarien molt més prop i seria bàsic per al desenvolupament econòmic, cultural, social, etc. dels països que formem part de l'eix mediterrani abandonats per l'administració central; des de la Unió Europea, s'aprova la inversió en transport a l'eix mediterrani, però des de Madrid el boicotegen perquè el que els interessa és apropar València i Madrid i allunyar València de Barcelona al màxim. Denúncia la 'reprovincianització' del País Valencià i l'Estatut d'Autonomia que hauria d'haver comarcalitzat, en més de 30 anys no ha fet res en aquest sentit, al contrari, s'ha reinstaurat la província, el fet que els tres presidents de la Generalitat Valenciana del PP hagen estat, respectivament, Zaplana, Olivas, Camps i Fabra, d'Alacant, València i Castelló, reeditant les maneres balcàniques, regles no escrites que es seguien al peu de la lletra.

Assenyalà també Joan Mateu, els desequilibris territorials des del punt de vista demogràfic i els transvasament de població de l'interior al litoral . En aquest sentit va remarcar el treball dels Instituts d'Estudi Comarcal del País Valencià, que, sense cap ajuda institucional, a les darreres dècades, han fet un treball d'estudi, de recerca i de coneixement, des de baix, defensant el País Valencià en temps difícils. Com remembrava Joan Francesc Mira, el País Valencià actual s'ha construït contra unes polítiques reaccionàries, antivalencianes, anticatalanes i profundament corruptes i indecents del "Partido Popular" que ens ha causat vergonya aliena a una gran majoria de valencians. No obstant, pel que fa a la comarcalització cal preguntar-se, apuntava Mateu, volem les comarques, només per a matèria l'estudi? O volem conformar el territori en funció dels serveix? O volem les comarques per a una representació política més adequada? De quina manera s'hauria de fer aquest procés de comarcalització perquè la representació de les Corts Valencianes, posem per cas, de l'Horta i dels Ports, pel desequilibri poblacional, siga prou representativa?

Interrogants que el nou Govern Valencià s'hauria de plantejar perquè l'actual País Valencià tinga millors perspectiva de vertebrar-se i cohesionar-se des de la valencianitat i no mirant sempre cap a un Madrid que ens causa espoliació, pobresa i fragmentació per tal de continuar la seua dominació espanyolista a la madrilenya, que només beneficia a la Llotja del Bernabeu i les empreses de la metròpoli, subvencionant l'estat empreses ruïnoses com les de Castor que va causar centenars de terratrèmols al nord de Castellà i al Sud de Tarragona.

Al País Valencià li cal una estratègia i intenció clara de vertebració, de cohesió social i col·lectiva interna, però també de relació institucional, sense pors ni complexes, amb les nostres comunitats veïnes i germanes, amb les que compartim proximitat, ecosistemes, llengua pròpia, cultura, història i interessos comercials i comunicatius a l'eix mediterrani. Perquè un País Valencià en clau provinciana, de nou, com en el passat, sempre depenent de Madrid, ens duu a l'infra-finançament, a la divisió estructural, a la mediocritat i al desastre. No hi ha cap excusa per posar el país en marxa, sense triomfalismes, per canviar de règim provincià i de rumb polític que garantitze els drets socials i de ciutadania de la valenciana gent.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine