23 de octubre de 2015
23.10.2015

Juntes contra les violències masclistes

23.10.2015 | 04:15

La ràbia, el dolor o la indignació han estat el brou de cultiu d´una manifestació estatal en la qual el consens està en el total rebuig a les violències que patim per ser dones. Així va començar aquesta marxa, fa deu mesos. Un lema „«Contra les violències masclistes»„ i una primera exigència, que el terrorisme masclista siga considerat una qüestió d´estat. Convocada pel Moviment Feminista, sense sigles ni banderes de partits polítics o sindicats.

Les dones i criatures assassinades, les explotades sexualment, les mares assassinades pels fills... assassinats i violències extremes i tanmateix tan comuns en la nostra realitat. La punta d´una piràmide els graons de la qual formen tota una sèrie de violències de menys o més intensitat, consentides, tolerades, sustent d´aquestes més brutals.

Per això parlem de violències masclistes, en plural. Encara que siga una sola la seua causa: ser dona. Una d´aquestes són les agressions sexuals que hem de patir el 70 % de les dones. O aquella que suporten 603 milions de dones que viuen en països on no es considera delicte que se les maltracte i assassine, la que pateixen 60 milions de xiquetes en el món lliurades a homes perquè abusen d´elles sota la tapadora del matrimoni o les dels 2 milions de xiquetes la vida de les quals correrà perill perquè les cultures misógines les mutilaran genitalment. Totes són violències masclistes. Com ho és la mort cada any de 47.000 dones per avortaments insegurs i sense condicions sanitàries perquè els governants dels seus països han decidit que així siga prohibint-les-hi avortar.

Són violències masclistes els diferents maltractaments que han d´aguantar 600.000 dones cada any en l´Estat espanyol. Ho és l´assassinat d´aquestes 70 dones que com a mitjana són víctimes cada any d´un terrorisme „el masclista„ del qual no es parla, ni contra el qual es prenen mesures. Víctimes a les quals no se´ls ret homenatge.
En l´Estat espanyol és vergonyosa la falta d´interès polític a erradicar aquesta violència. No hi ha recursos assistencials, ni formació del personal professional que intervé en el procés quan una dona presenta una denúncia. Des del personal sanitari, al de forces de seguretat, de judicatura o d´assistència social. No hi ha treball per a garantir la independència econòmica necessària per a eixir de la situació de maltractament.
Es continua intentant centrar l´atenció sobre si les dones assassinades havien interposat o no denuncia i s´amaga que només en el 9,8 % dels casos l´agressor va ser condemnat. Es continua parlant de denúncies falses i tanmateix només representen un 0,01% del total de les denúncies: el percentatge és més baix que en qualsevol altre delicte.
Les dones som més de la meitat de la població i, no obstant això, les nostres vides no valen el mateix. Per açò hem d´anar el 7 de novembre a Madrid. És la nostra marxa. Són les nostres vides. Jo vaig, i tú?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine