Tenia intenció de posar el títol de l´article amb exclamació, però he triat la interrogació perquè, tot i haver qüestions més importants „la salut, el treball, les pensions, la seguretat, l´habitatge, el medi ambient...„ que el desafiu independentista català, aquest ha esdevingut monotema i amenaça convertir-se en el conte de mai no acabar. Si això no es pareix al que passava en Bizanci, diguem que és pura coincidència.

Però no tot és Catalunya. Hi ha vida més ençà del Sènia. I un servidor està fins la tonsura de tanta descàrrega de sal grossa entre independentistes i espanyolistes, entre bons i dolents, o viceversa segons qui opine. Fart de sentir gent d´ací renegar com a carreters i gent d´allà bramar com a vedells. Tan fart que dubte si tirar-me a la beguda o tirar-me la manta al coll. Optaré per tirar-m´ho tot a l´esquena i que siga el que Déu „si n´hi ha„ vulga. Si és que vol alguna cosa; que si la vol deu ser Catalunya independent; i si no, quin sentit té la vigília del Cañizares per demanar-li la unitat de les Espanyes, si no era per fer-lo canviar de parer?

I si jo estic baldat d´escoltar tertulians recitant l´Antón Pirulero, és a dir, «cada cual atendiendo su juego» sobre l´independentisme català, molt serà que a vostès no els passe dos dits de la mateixa; puix cal una paciència de Maria santíssima per sentir el mateix sermó un dia si i l´altre també. I no vull ni pensar la carraspera que encara ens espera. Així que, per no castigar-me més les orelles, he resolt imitar Olivia de Havilland en la pel·lícula Allò que el vent s´endugué i jurar solemnement: «A Déu pose per testimoni que mai més escoltaré tertulians que parlen del procés soberanista».

I això faig. Fins al punt que he deixat de mirar Las mañanas de Cuatro, Al rojo vivo i, fins i tot, El intermedio; doncs, és sentir Catalunya, i m´esmusse (com els secessionistes d´ací, vaja). Diran que sóc un exagerat, però tant m´hi fa. Ara veig programes d´animalets i sóc més feliç que Curro en el Carib.