Havia d´anar a Vinaròs el recent dilluns de les tronades. Havia de fer-hi una conferència sobre el mestre Carles Salvador, organitzada per l´Ajuntament de la capital del Baix Maestrat a través d´AVIVA (Agència de Promoció del Valencià). A més d´explicar que el mestre i escriptor fou d´una generació valenciana d´escriptors incomprensible sense la representació del Vinaròs dels seus avis -per exemple, Francesc Almela Vives, el gran cronista de la València dels anys vint i la República, o el grup de mestres il·lustrats com Joan Manuel Borràs Jarque...-, ¿què hi hauria compartit amb els joves vinarossencs d´ara?
Els hauria dit que l´escola on ens trobàvem, era el lloc des d´on havíem vist el mar per primera vegada la majoria dels xiquets de la meua comarca dels Ports de Morella: un Mediterrani infinit, clar, misteriós. I que el mateix matí de la primavera del 1964, en què des d´allí vaig descobrir el mar, vaig fer-hi l´«examen d´ingrés», com tots els xiquets de muntanya que podíem «estudiar». Recorde de la prova dues preguntes. Una, de matemàtiques: «Si un lápiz vale una peseta, ¿cuánto valdrán 125 lápices?». I una altra, de redacció: «Mi pueblo» (i un xiquet va preguntar al mestre que feia l´examen: «¿Pero de qué pueblo es, usted? ¿Qué no lo haremos cada uno del suyo, que lo conocemos más bien?»). I els hauria afegit les admiracions que el Vinaròs modern de fa cent anys inspirà als mestres i intel·lectuals que hi passaven: per exemple, el jove artista Ricard Santos Ramos. Sí, el metge pintor, protagonista de l´òpera Ricardo i Elena, o siga, el pare del compositor Carles Santos Ventura, alumne predilecte del músic mossén Vicent Garcia Julve (director de la Schola cantorum del Seminari de Tortosa, on vaig anar a estudiar després del triomfal examen d´ingrés).
I a més, parlant de ciència i d´art, els hauria parlat del Vinaròs universal. Els hauria comentat un dels poemes sobre el mar de Vinaròs, escrit en San Francisco, per un dels biòlegs més importants del segle XX als Estats Units, Alfred Giner Sorolla, evocant des del Pacífic de Califòrnia el «Mediterrani meu». O els hauria fet escoltar les corbes insinuants de la bella dama María Conesa, la Gatita blanca, en els cabarets de les nits canalles i multitudinàries de Mèxic. I per això, haurien comprés, i poden fer-se responsables els protagonistes del Vinaròs treballador i republicà, pescador i comercial, racional i apassionat: el de la barca Sargantaneta i el piano Bösendorfer de Carles Santos, la ciutat atractiva dels llibres i les converses dels vinarossencs d´adopció, com el lingüista Sebastià Serrano, o l´escriptora de novel·la de gènere, Alicia Giménez Bartlett.
Dilluns passat... ¡I tots els dies de la setmana de Carnaval o de tot l´any, o les estacions avinents per al llagostí o per al que siga, des del Puig de la Misericòrdia o des de vora mar, sempre, la ciutat capital valenciana del nord, del treball i la idea, Vinaròs!
