13 de noviembre de 2015
13.11.2015

Llarg, càlid i sorollós estiu

13.11.2015 | 04:15

Les pluges de la tardor han fet que el llarg i càlid estiu d´enguany semble voler quedar-se definitivament arrere; per fortuna, he de dir-ne, ja que, com a bon nadiu que soc de la ribera de la Mediterrània, crec que allò que el sol en té, de millor, és l´ombra. I, amb la fi de l´estiu, ha marxat la majoria de les festes populars „i pretesament tradicionals„ amb què els consistoris dels pobles costaners de la Marina diuen pugnar per satisfer els desitjos dels seus conciutadans, dels qui hi tenen segona residència i dels qui ens visiten; de joves, de no tan joves i de vells. Tasca poc menys que impossible!

Recorde amb nostàlgia aquelles revetles amb fanalets i banderetes de paper sota l´atenta mirada de progenitors de moral estricta i veïns tafaners de moral encara més estreta; aquells vespres d´estiu que foren preludi dels nostres primers passos pels viaranys d´uns amors que, com més anava, menys casts eren... o volien ser-ho. El ball exercia llavors una funció social de primer ordre, tant en la perpetuació de l´espècie com en els somnis i les relacions eròtiques de tot tipus que tan saludables són per al cos i l´esperit humans. I les festes dels pobles constituïen els marcs més idonis „sovint, els únics„ per al ball, en una època en la qual no hi havia discoteques multitudinàries, d´espasmòdiques llums ultravioleta i decibels ensordidors que impedeixen qualsevol tipus de conversa. A les ciutats, a penes alguna taverneta de llums apaivagades i alguna boite, algun club; és a dir, algun antre mig amagat o, almenys, discret, costosíssim i de virtut més o menys laxa.

Els estiuejants organitzaven guateques, festetes domèstiques aprofitant l´absència dels pares; als xics, no els solia agradar ballar; el ball era però, una de les poquíssimes maneres que hi havia per a acostar-se a una xicona, la qual, les més voltes, s´enganxava amb mà ferma als muscles de la seua parella i impedia, colzes avant, que el mascle s´acostara als incipients pits i, encara menys, al lloc vedat, que en deien els nostres clàssics. La festa del sant patró o la santa matrona era sovint, en aquelles èpoques classistes, opressives, fosques i magres, l´única ocasió que els sagals dels pobles tenien per a ballar, per a copsar lleument el cos tebi i desitjat mentre feien veure que els agradava el rock and roll primerenc, el twist i passos absurds i de coentor extrema vinguts de França, com ara el madison, mentre esperaven ansiosos que el pick-up (el tocata d´aleshores) encetara els lents.

Amb l´arribada de francesetes i nibelungues, la generalització de la motocicleta, en un principi, i del sis-cents, més tard, desaparegué el perill a l´endogàmia que tan nefasta hauria estat per a la salut física i psíquica del país. Jovenots de tots els racons de la rodalia acudien al poble en festes, exposant-se, en el millor dels casos, a un encontre amb el sempre paorós alto de la guàrdia civil „encarregada de vetlar per la salut etílica dels conductors i de refrenar les disbauxes de l´entrecuix que propiciava aquell temps més permissiu que eren les festes„ i, en el pitjor dels casos, a ser apallissat pels mossos locals, zelosos guardians de la integritat de l´himen de les mosses autòctones.
En això estaven d´acord tots el pobles de la Mediterrània. Recorde haver hagut de fugir cames ajudeu-me, a l´Umbria, al bell mig de la Itàlia pregona, acaçat pels verros del vilatge per haver gosat apropar-me „en companyia d´un amic i armats, tots dos, de pantalons acampanats, jersei escarransit de calorosa llana shetland, ulleres peudorayban i grenya pija en forma de mitja cortineta„ a un grupet de xiques que es feien escoltetes i riallejaven. Eren altres temps, per a elles..., i per a mi.

Sí, per fortuna ha marxat ja l´estiu, el temps en el qual tot lo món malviu entre fums i fortors de fregitel·la, aglomeracions, crits, els xiquets per terra, la iaia que panteixa, Isidro i Paloma que s´allunyen mar endins, els cocodrils de goma, la puixant moto nàutica, sorolls, sorolls, sorolls... No debades, molts dels pacífics residents hivernals dels pobles costaners fugen en arribar les calines i les basques, en començar a udolar els disco-mòbils, a redoblar i retrunyir eixes tamborradas que han proliferat arreu i que fan pensar en esquadres marcials del Frente de Juventudes salpebrades per sons de samba i funk carioca.

«Cal acontentar tot el món», em replicà una regidora del meu ajuntament en queixar-me dels sorolls que poblen la nit estiuenca fins a les quatre de la matinada i que el mateix consistori propicia, tot contribuint, així, a fer-ne, del nostre país, un dels més sorollosos d´Europa. I l´estiu discorre a la vora de la mar des de san Joan fins a la Mare de Déu del Loreto, tot passant pels bous escarnits i humiliats, per les penyes alcohòliques i cridaires, pels miganys dels quintos de la ja desapareguda mili, per traques a trenc d´alba i uns moros i cristians importats de l´Alcoià o el Vinalopó fa poques dècades. No, no soc persona religiosa. Trobe, tanmateix, a faltar aquelles processons de barques fent sonar sirenes i vessant flors a les onades en memòria dels mariners que hi trobaren salobre tomba mentre corrien la mar alta, aquells majorals i aquelles majorales joiosament vestits i vestides de vint-i-un botons, aquells besos furtius i aquells balls de les festes del poble, a les xafogors dels quals molts dels nostres fills deuen, potser, l´existència.

Les festes populars són magnífiques, fites agradoses que fan suportable un any sencer de penes i treballs, d´estretors i de renúncies; parèntesis de llibertat en un món que sol ser qualsevol cosa menys espontani i lliure. El ball a la plaça n´és un element clau..., que perd bona part del seu sentit quan esdevé rutina discotequera, bufa malagradosa, burrera patatera i bròfega i avassallament sistemàtic de la privacitat d´altri. Tradició i modernitat, creativitat jovenívola i madura experiència creadora, el seny i la rauxa, que en diuen els catalans. Com compaginar tot això? Bona pregunta, potser, per als nostres polítics.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine