Sí, m´importa un rave que Catalunya s´independitze. I què? Si mitja Espanya està en oferta „només cal veure la profusió de cartells amb el rètol «se vende»„ i l´altra mitja són vertaderes colònies estrangeres „com la Marina Alta i Baixa on l´anglès i alemany són idiomes quasi obligats„, que funcionen al marge del nostre país (espere siga sent nostre), que sols compren productes del país d´origen, s´anuncien en mitjans de comunicació propis, acudeixen a veterinaris, obrers, llanterners i ferrers de la mateixa nacionalitat, etc., tant m´és que Espanya es faça a trossos com que no. Sempre em sentiré més unit a un català estranger que a un alemany resident a Xàbia.

Si als polítics els haguera preocupat el problema català, s´hagueren ocupat de resodre´l. Que no diguen ara, doncs, que Catalunya els preocupa, puix preocupar-se és cosa del passat. Ara estan postprecupats per no haver-se preocupat quan devien. O jo vaig tan errat que raone com un marcià, que també podria ser. Al cap i a la fi acabe d´aterrar en un altre planeta; bé, perquè m´entenguen, he viatjat a Marràqueix, que en certa manera ve a ser el mateix, ja que és un món que culturalment ens queda tan lluny com l´Edat Mitjana. I no espere que el problema s´haja resolt quan regresse a la Terra, perdó, Espanya: plató on s´hi roda el western on els espanyolistes són absolutament bons i els independentistes absolutament dolents. O això ens volen fer creure.

Com que al drama sobre la falta d´encaix de Catalunya en Espanya encara li falten uns quants capítols, més ens valdria que afrontaren civilitzadament el veïnatge, que és inevitable siga o no Catalunya independent, ja que la història pot alterar-se però no la geografia, per incòmoda que siga. I ara em pregunte jo: si això que acabe de dir és tan raonable com sembla, per què em sona estrany i insòlit? «Som marcians», afirmava Emili Piera dies enrere. Asseveració que em tranquil·litza, puix ja començava a pensar que patia la síndrome de Zaius, l´arrogant orangutan d´El planeta dels simis.