17 de noviembre de 2015
17.11.2015

El despotisme il·lustrat i Catalunya, avui

17.11.2015 | 04:15

La fortalesa d´un ésser humà és la seva paraula. Tan sols quan una persona s´até a allò que ha promès pot esperar de la resta ser reconegut com a interlocutor vàlid en les qüestions que concerneixen a tots, molt en particular en el debat polític. Fins i tot els aspirants a dictadors n´hi han sigut conscients. És precisament per açò que han esperat a obtenir el poder per a desvetllar allò que abans havien amagat: llur programa ocult.

L´aspecte més inquietant de l´actual deriva política en Catalunya té tot a veure amb aquest component bàsic de l´honestedat política. És cert que s´hi barregen variables de gran complexitat, com ara quines hagin de ser les condicions per a que una generació de ciutadans es pronunciï sobre el tipus d´unitat política en la qual viuran els seus descendents. No crec pas que sigui un debat tancat: l´autodeterminació ha de ser un dret pels individus i pels pobles. No gens menys és una responsabilitat històrica, que aconsella de dissenyar amb molta cura les condicions del debat: com s´hagi de realitzar, quin tipus de resultats deguin ser assolits per a engegar una opció independentista, quins compromisos hagin de ser garantits pels interlocutors, etc. Un disseny d´una complexitat paral·lela al caràcter elusiu de la noció contemporània de poble i nacionalitat en el context de la globalització política, econòmica i cultural.
El problema és que la condició bàsica per a establir un debat com a aquest „la honestedat dels interlocutors„ no s´hi acompleix. I no ho fa pel que concerneix a la part independentista. En canvi, cal reconèixer „s´estigui o no d´acord amb llur preses de posició„ que els representants del Govern estatal han mantingut una postura que es coneix de bestreta i que implementen de forma coherent; més aviat se´ls podria retreure, com he fet en aquestes pàgines (Levante-EMV, 29/11/2014), una contraproduent rigidesa que denota manca d´imaginació política.
No obstant això, el desajust fonamental prové de les files d´Artur Mas i els seus aliats. En llur argumentació ha sigut una constant l´apel·lació a la voluntat comú dels catalans: es tractava d´escoltar llur opinió „motiu pel qual les eleccions municipals del 27S esdevingueren un plebiscit en la percepció col·lectiva„ i d´actuar en conseqüència. El criteri era doncs la majoria a favor dels partits independentistes (de la coalició liderada per Convergència i Esquerra en Junts pel Sí). Ja va constituir doncs un error no fixar-hi els criteris; la pràctica política els estableix en una majoria qualificada de dos tercis, com s´ha mostrat en el recent referèndum escossés. No ha succeït així en Catalunya, on a més a més es tractava tan sols d´uns comicis municipals.
Ateses eixes variables, la reacció de Junts pel Sí no pot sinó suscitar un profund rebuig. L´elit política encapçalada per Mas ha tancat els ulls als resultats electorals (el 52 % dels votants ha optat per partits no independentistes) i s´ha refugiat en la distribució d´escons per a afirmar la voluntat de dur endavant la declaració unilateral d´independència. Per a pactar la investidura no dubta a demanar el recolzament de la Candidatura d´Unitat Popular (CUP), malgrat el seu tarannà regressiu, antieuropeista i contrari als acords internacionals de tota mena. Tot això resulta més eloqüent si recordem que l´opció independentista ha assolit tan sols ara un màxim significatiu: fins fa poc anys, en les estadístiques no es superava el 15 % de ciutadans favorables. Una altra raó per a emprar un seny al qual Junts pel Sí sembla haver renunciat.
La paraula de Mas ha esdevingut paraula de més. No era pas cert que volien donar veu als ciutadans: es tractava d´una estratègia. I és que no ha importat pas que llur majoria no defensi postures independentistes. La concepció que Mas i els seus tenen del poder n´hi fa una eina per a assolir els propis objectius, que identifiquen amb el bé comú. Succeeix com en l´època de la monarquia absoluta: al mode d´un Lluís XIV, es conceben com a el Sol de l´Estat, capaç d´il·luminar l´obscuritat en la qual viu el poble; un poble que ni tan sols sap allò que li convé, de manera que la voluntat del monarca hi ha de suplir graciosament la manca d´intel·ligència. De la mateixa manera en què la construcció del magnífic palau de Versalles contrastava amb la feixuga misèria en què malvivia la població dels suburbis de París, la creació de les administrativament supèrflues ambaixades catalanes en l´estranger ho fa amb les fretures en l´àmbit sanitari o assistencial en Barcelona. Aleshores com ara però, el dèspota il·lustrat sap on es troba el veritable bé del poble.
La pregunta és si estem disposats a permetre la instal·lació en el si de la nostra societat d´una opció que menysprea d´aquest mode la veu dels ciutadans i que lluny de cercar la conciliació de les postures oposades no fa altre que exasperar-ne les diferències. El diàleg polític no sols és benvingut: resulta necessari, és l´esperit de la democràcia. En canvi, el pregon desajust entre les paraules i les obres de Mas i els seus amaga un tarannà profundament aliè a l´orientació democràtica de la nostra època. Potser no podia ser d´altra manera: i és que el nacionalisme és una solució política d´altre segle. En aquest sentit, la paraula declamada per Mas i els seus resulta, sí, coherent. Diuen la (seva) veritat: una veritat a mitges que amaga d´altres més fosques. Es tracta, en quant actors polítics, de personatges d´una altra època.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine