Caminar, córrer, pedalar i patinar és cada dia més important com a resultat d´un conjunt de coses relativament noves, entre els quals destacaria l´aspiració a una major sostenibilitat mediambiental i el desig d´un major benestar personal associat a la seua pràctica. Caminar, rodar amb bicicleta, córrer i patinar té diferències tècniques amb el que esdevenia no fa molt. D´un costat, junt amb el boom esportiu, ens motiva l´acumulació de beneficis que els estudis mèdics desvetllen, d´un altre, les innovacions tècniques en bicicletes, roba esportiva, les noves vies amb aquest propòsit, l´ampliació de serveis com el lloguer de bicis, la tècnica del nordic-walking i el positiu contagi social han fet la mobilitat sostenible més eficient, agradable i valuosa. En tots els llocs de la geografia valenciana „ciutats, la xarxa de camins de camp (singularitat valenciana?), muntanyes„ cada dia hi ha més gent que les practica. Modestament, el nostre territori i clima és un dels millors per a açò. No obstant l´anterior, la mala gestió d´aquest trànsit i les dotacions públiques de vies han estat ben lluny de desenrotllar-ne el potencial.

Diré que des de fa molts anys m´apassiona la bici com també el seu foment, en són bon testimoni uns quants articles en Levante-EMV. El meu interés va sorgir quan un estiu a últims dels vuitanta en ocasió d´un curs d´anglès a Òxford vaig portar-hi una bicicleta. L´estiu següent, durant uns pocs dies la meua dona i jo ens movíem per Copenhage pedalant, on una magnífica xarxa ciclista enllaçava tota la ciutat sense interferir ni amb els cotxes ni amb els vianants. ¡I ja hi havia lloguer públic de bici! Com a economista aquesta experiència i d´altres a Holanda i Alemanya em varen donar una mesura real dels grans avantatges mediambientals d´aquest costum.

Pel que fa ací, fins fa ben poc s´ha realitzat una gran despesa en infraestructures de transport, però „a banda de realitzacions desvergonyidament innecessàries„ s´ha malbaratat l´oportunitat d´acomodar vies laterals segures per a ciclistes i vianants amb pocs costos addicionals. No seria cert dir que no s´han fet carrils, però massa voltes incorporen injustificables defectes i mancances atès l´experiència d´aquests països. Al cap i a la fi, les autoritats amb els nostres impostos viatjaven i no poc arreu d´Europa.

No són excepcions trobar carrils que són simplement fragments, no se´n sap el perquè ni del principi ni de l´acabament, com també evitables creuaments perillosos. Pobles que fan traçats sense coordinació amb els pobles veïns. El desaprofitament de les voreres del Xúquer, el riu més gran de nosaltres. Quan és factible, no hi ha arbres que fan el desplaçament agradable... Pel que fa a la dolenta gestió d´aquest trànsit són moltes, però en destacaria unes poques. És inacceptable que els carrils estiguen a vegades ocupats per cotxes. La circulació nocturna de ciclistes sense llums és molt freqüent com també molts ciclistes per les voreres urbanes sense mirament, tot posat en risc els vianants...

En conjunt, tot açò dona una inquietant imatge de desordre social, que no és cap excepció. És ben gros que les autoritats „de qualsevol ideologia„ ignoren un element clau en el progrés de la civilització: les normes i les sancions són un binomi imprescindible en l´organització i benestar social. Ara comença una positiva etapa política de sensibilitat mediambiental; un bon senyal és que la primera autoritat del cap i casal practique la bici urbana. En general, aquesta sensibilitat requereix una adaptació intel·ligent del que ja han fet altres.