Pensava escriure sobre un altre assumpte, però vista la polseguera que alguns han alçat pel terme «seleccions nacionals valencianes», a les que la Generalitat assigna partida pressupostària; i com no hi ha res més important que l´esport „«la pàtria és la selecció nacional de futbol», va dir Camús provocant la ira de Sartre„, he resolt comentar aquesta qüestió. Ara vostès diran: per què s´han astorat, si fa anys que participem en combinats autonòmics? Perquè això de «selecció nacional» evoca el model implantat a Catalunya. I, llevat que interesse traure a passejar la doctrina Camps d´equiparar-nos-hi, tot el que sona català és dolent per naturalesa, irrisori per excel·lència i rebutjable per conveniència. Després acusaran Artur Mas de construir un mur per separar Catalunya d´Espanya, quan ells són peons de brega que ajuden a fer gran la muralla.

Això que diré ara sonarà a sermó de missa de dotze, però les seleccions autonòmiques tenen una càrrega simbòlica que transcendeix l´àmbit esportiu, ja que desperten sentiments identitaris que contribueixen a vertebrar el país. I això molesta a l´emmoixamada ortodòxia, per considerar que la identificació dels valencians com a poble va en detriment de la identificació col·lectiva, valor reservat a la «selecció espanyola». Cap novetat. És la lògica dels no-nacionalistes: a penes un eufemisme del nacionalisme espanyol (eixe que diuen que no és excloent).

Sort en tenim que aquestes «seleccions nacionals», com allò de dir els pecats al confessor, només competeixen una vegada a l´any. Perquè parlar-ne és «polititzar l´esport, que havia estat fins ara aliè a les controvèrsies de biaix nacionalista», diuen, el mateix dia que li riuen les gràcies a Rajoy per fer de comentarista esportiu a la Cope. I jo, en sentir-los, lligue les quatre puntes del mocador perquè em servisca de gorra i protegir-me, no del sol, sinó dels estufits antivalencianistes (ells en diuen antinacionalistes). En fi, que aquests comentaristes farien bé en mirar-s´ho. O ja s´ho han mirat i dissimulen?