El proper 4 de desembre celebrarem el primer Dia dels Drets Lingüístics, amb un govern que no és hostil al valencià. No cal dir que això és una bona notícia. I també una oportunitat. Amb els drets lingüístics passa una cosa curiosa: tothom s´hi manifesta a favor, i molt pocs fan algun pas en la direcció de garantir-los. Es veu que queda bé eixir en la foto i parlar de les llengües com a tresors ecològics i epítoms de la diversitat. Omplir-se la boca de paraules de respecte i tolerància és molt barat. I signar manifestos, també.

El cas és, però, que per a garantir qualsevol dret cal arbitrar els deures concomitants. En altres àmbits a ningú no li costa d´entendre-ho. Si tenim dret a la sanitat pública, ha d´haver algú capaç de proveir atenció sanitària. Sense hospitals i professionals de la salut, parlar de dret a la sanitat seria un pur exercici d´estil, buit de contingut. I no contentaria ningú.

No és diferent per a les llengües. Per a garantir els drets d´uns parlants, a l´altre costat ha d´haver algú que els entenga i que siga capaç d´atendre´ls, perquè, efectivament, les llengües s´utilitzen per a la comunicació. Totes les llengües; no únicament les que disposen d´un exèrcit.

L´administració pública valenciana fa molts anys que funciona amb un exigent requisit lingüístic: qui no sap parlar castellà no hi pot treballar. És condició sine qua non, i a ningú no li escapa això.

En un territori amb dos idiomes oficials, hi ha dos classes de parlants, els parlants complets, que són competents en els dos idiomes, i els incomplets, que només ho són en un. Quins ha d´incorporar una administració publica? Admetríem funcionaris que saberen sumar i restar però no multiplicar i dividir? O que estigueren capacitats per a treballar en primavera i estiu, però no durant la tardor i l´hivern?

És molt fàcil d´entendre: la igualtat requereix que tots els ciutadans puguen ser atesos en les mateixes condicions. Si uns ho poden ser en la llengua oficial de la seua elecció i els altres no, estem davant d´un sistema de castes. I això no és igualtat, és supremacisme.

Costa d´entendre que ningú, i particularment, que organitzacions que no tenen cap inconvenient per a signar preciosos manifestos a favor dels drets lingüístics, puga oposar-se a que l´administració pública valenciana prenga les mesures oportunes per a garantir la igualtat de tracte a tots els ciutadans.

Si una persona s´adreça a un funcionari, i aquest pot al·legar que no l´entén, com dimonis pot exercir els preciosos drets lingüístics que li reconeix la llei, i que tots els alegres manifestos del dia 4 li recordaran? Els ha d´exercir individualment? Ha de fer un exercici d´onanisme lingüístic?

És evident que necessitem una nova llei capaç de garantir la igualtat lingüística. La que tenim ara, no ho fa. I les lleis han de garantir els drets, i ho han de fer establint les condicions perquè els deures corresponents estiguen disponibles. No hi ha drets sense deures. Drets lingüístics, tampoc. I aquest primer 4 de desembre, el primer amb un govern partidari de respectar el valencià, hauria de marcar una fita en el camí cap a la igualtat lingüística.