Hi havia una vegada...» „els contes sempre comencen així„ una Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià que va nàixer reblida d´expectatives, però s´ha desenvolupat amb tantes cauteles que ha fracassat en molts objectius; com ara, capacitar l´alumnat «per a utilitzar oralment i per escrit el valencià en igualtat de condicions amb el castellà», mandat que només s´ha complit en centres d´ensenyament en valencià o amb un sòlid programa d´incorporació progressiva. Ah!, i no s´hi val a dir que la llei ha estat al congelador durant els 20 anys de govern popular, com assegura el director general de Política Lingüística. En realitat començaren a congelar-la a l´any d´aprovar-la: amb l´Ordre de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de 7 de novembre de 1984, que deixava a la nevera preceptes de l´Ordre d´1 de setembre aprovats dos mesos abans.
L´esperit inicial de la LUEV, doncs, porta 35 anys dormint; i com la Bella Dorment espera el príncep que la faça reviure (serà l´actual Consell aquest príncep?). Com que la revenedora compta al final de la jornada, traurem comptes quan acabe la Legislatura i entonem el catacric, catacrac, el conte s´ha acabat! Per ara, a diferència de Catalunya, hem consolidat l´error de tindre una doble línia escolar que segrega entre comunitats lingüístiques. Si això no canvia, a penes hi haurà diferències amb la política lingüística del PP.
Tot i això, el futur del valencià és l´ús i no l´ensenyament; un futur que no es decideix primordialment a les escoles, sinó fora d´elles. Per tant, la prioritat és afavorir-ne l´ús social; puix, ara per ara el miracle no és que Nadal arribe en octubre als hípers, sinó haver-hi un dependent que t´entenga, o entrar al jutjat d´Alcoi i creure que estàs al de Lorca, o anar a missa a Gandia i sentir-t´hi com a Sòria, etc. El final del conte, però, no l´escriurà només l´administració. Cal la col·laboració dels usuaris i, fins i tot, dels qui no ho són. Només així el conte acabarà sent tots feliços i menjant molts anissos.
