El 26 de març de 1613, anota el beneficiat de la parròquia de Sant Martí, Pere Joan Porcar, que «y agué gran avalot en lo monastir de Santa Mònica, fora lo portal dels Serrans, per ço que havia més de quinse dies que ya havia tres diables que eren venguts a ynquietar tres novicis que ya havia en el monastir, y principalment hu que·s dia fray Carpi, fill de un semoler que estava en lo carrer d´En Bou». És a dir, que els dimonis aquells tenien un objectiu claríssim, d´apartar de la religió, del bon camí, tres novicis. Però aquells dimonis no eren «anònims», no eren dimonis sense més. Els esmentats dimonis «se nomenaven la hu, Trencacosetes y l´altre Maymonet y lo altre Tans de Garrofet». Amb uns noms com aquells, és evident que els dimonis en qüestió podien «inquietar» els frares -i segurament molt-, però poca cosa més. I, de fet, a Porcar no li resulten massa «inquietants». Ho això és el que sembla de la lectura de la nota que redactà a les seues Coses evengudes en la ciutat y regne de València. No obstant això, no deixa de ser curiós veure quines molèsties causaven: «molts vehins són estats en companyia de dits religiosos per acompanyar-los y·ls diables los fien molt gran dany que no·ls dexaren plats ni escudelles ni obra de terra que·ls aprofitàs». És a dir, aquells esperits malignes causaven allò que en tantes pel·lícules de cultura anglosaxona hem vist anomenar com fenòmens de «poltergeist», que, traduït al valencià de Porcar, deu voler dir trencacosetes. Un nom que, aplicat a un ésser maligne, no deixa de ser un tant «entranyable». Perquè, a tot estirar, aquella criatura de les profunditats, nomé trenca «cosetes», res de gran ni d´important: la vaixella del monestir. Però la cosa no acaba ací. Fra Pere de Sant Francesc els va conjurar «y llançà los dos y al punt que·ls llansà plogué pedra y aygua». A més, mentre els conjurava «li dien que se n´anàs en hora mala y prengué de les cames al dit Carpi, que tenia davall lo seu manto, y l´arrastrava. Y ab los conjurs lo dexà, y li dix que se n´anàs cugot en hora mala». Uns dimonis, per tant, poc obedients i que, fins a cert punt, tenien ganes de jugar: «vien los religiosos com jugaven a la tarongeta en alt y no vien qui jugava, y que vien que jugaven en un capuchó, com qui juga a la pilota».
No sé com quedarien els pobres frares, ni com quedaren els pobres dimoniets. La veritat és que, a banda d´aquesta informació de Porcar, la cosa no degué d´anar més enllà. No degué ser res greu, com era d´imaginar.
