29 de diciembre de 2015
29.12.2015

En marxa cap a Síria!

29.12.2015 | 04:15

Partant pour la Syrie!» s´intitula la cançó, amb lletra escrita cap al 1807 pel militar, polític, viatger i acurat gravador i dibuixant Alexandre de Laborde i tonada de la seua bona amiga Hortense de Beauharnais, fillastra de Napoleó des de 1796, en tant que filla de l´emperadriu Josephine i del vescomte de Beauharnais, guillotiné a Paris l´any 1794. La princesa Hortense va casar en 1801 amb un germà de l´emperador, i amb ell tingué, en 1808, el futur Napoleó III. La peça, de ressonàncies trobadoresques i croades, es refereix al bell cavaller Dunois d´Orleans i resultava molt adequada quan fou composta, sis anys després, a penes, de la fi de la campanya duta a terme a Síria i Egipte entre 1798 i 1801 per Napoleó Bonaparte, aleshores general del Directori. Força pertinent resulta també a hores d´ara, des que el president Hollande ordenà refermar i ampliar els atacs dels caces bombardes Dessault Rafale sobre les forces, els territoris, els objectius estratègics i les instal·lacions militars de l´EI a Síria i Irak.

«Partant pour la Syrie», molt popular durant el Primer Imperi, esdevingué un mena d´himne nacional francés per al Segon Imperi, que, al capdavall, considerà «La Marsellesa» massa republicana. Són les notes de «La Marsellesa», si més no, les que no han deixat d´escoltar-se a Paris d´ençà dels indiscriminats assassinats de civils a colp d´AK47 i explosius. Son les notes que milers de persones van entonar a la vora dels túmuls de flors i ciris sorgits als indrets on foren abatuts aquells civils de tota raça, fe i condició. Son les estrofes cantades quedament a l´Assemblea Nacional Francesa pels diputats posats dempeus i amb la rauxa al pit; les frases apaivagades que hom podia sentir al davall dels discursos i els silencis a les exèquies oficials, tricolors i laiques, celebrades, sota la presidència de François Hollande, al pati d´honor de l´Hotel National des Invalides. El grandiós edifici, bastit en temps de Lluis XIV, hostatja el museu de l´Exèrcit, i en el seu interior reposa també Napoleó I dins d´un solemne mausoleu de marbre i pòrfir sota l´esvelta cúpula construïda per Jules Harduin-Mansart; molt adequat, així mateix. Tota l´opulenta i alhora, mesurada elegància de l´arquitectura del Grande Siecle no solament per a retre homenatge a les víctimes de la massacre sinò també per a rememorar la gloire, la grandeur i l´honeur de França, i per a anunciar eixa indefugible i inajornable revenja que tan francesa ha estat al llarg de la història quan s´ha tractat de reparar l´orgull ferit!

Tot allò que, d´important, en passa a França és cosa del món sencer. Tanmateix, molts habitants de les Espanyes deuen haver-se adonat, a través de la tele, de com un mosaic de nacions culturals força diverses (flamencs, alemanys, bascos, bretons, occitans, catalans, italians, corsos, martiniquesos, tahitians...) ha esdevingut una sola nació sense fissures, orgullosa de la seua identitat comuna, unida davant l´adversitat. Lluny queda això d´un Estat „el nostre„ que mai no ha aconseguit del tot convertir-se en una vertadera nació unitària i única, una nació amb una bandera i un himne estimats per tots els qui compartim carnet d´identitat i a la qual molts d´aquests rebutgen fins al punt de voler-se´n segregar. Sí, Madrid, certament, no és París.

Potser mentre el portaavions Charles de Gaulle navegava cap al Llevant alguns dels seus mariners i pilots van reviure dins seu les notes del «Partant pour la Syrie» que sens dubte tenien gravades a foc en els replecs de la memòria des de l´escola primària. Fet i fet, tota guerra, a més d´esgrimir els arguments objectius que de forma més o menys esbiaixada la presenten com justa i necessària, ha de fer ús de ressorts emocionals que moguen els pobles a la lluita. No debades, França té molt de república amb volença per la sacralitat i la faramalla règies que tant escauen al seu règim polític ferrenyament presidencialista. Les noves guerres tenen, a més a més, unes arrels molt velles que poques voltes mostren de forma clara els mitjans de comunicació. L´Orient pròxim forma part de l´imaginari col·lectiu dels francesos, els més il·lustrats dels quals és possible que remunten els seus delers mítics als gàlates, el poble cèltic establert a l´interior de l´actual Turquia més de mig mil·lenni abans de Crist i que tan bellament personifiquen les escultures llaurades al Pèrgam hel·lenístic.

Més probable és que en algun racó d´aquest imaginari habiten cavallers com el Dunois del poema de Laborde; esforçats cavallers entre la història real, la fantasia, el mite, les recreacions històriques, els videojocs i el Regne dels Cels de Ridley Scott. Arran de la Primera Croada, els cavallers de la creu funden a l´Orient Pròxim una sèrie de reialmes encapçalats, en la seua majoria, per dinastes francesos. En són memòria constant el que resta de les evocadores fortificacions que encara podem veure des de la històrica Petita Armènia fins al Sinai i entre els quals destaca el fortissim i ben conservat krak dels cavallers de Sant Joan, que aixeca la seua mola immensa al cim del tossal que domina la plana d´El Bukeia, en la cruïlla dels camins que unien Homs, Trípoli, Antioquia i Beirut. «El castell més admirable del món», n´afirmà en 1909 Thomas Edward Lawrence (el futur Lawrence d´Aràbia) quan tenia onze anys, a penes. Més probable és, si més no, que alguns dels militars embarcats cap a Síria i també dels ciutadans francesos de qualsevol part del món pensen en les múltiples intervencions al Líban i a Síria dels exèrcits de França en època relativament recent: aliança franco-otomana (1536) entre Francesc I, i Solimà el Magnífic, expedició de Napoleó a Síria i Egipte (1798-1801), intervenció militar al Líban (1860); guerra franco-síria (1920), gran revolta síria (1925-1927) administració francesa de Siria i el Líban (1923-1946); conflicte constant (i lluny d´haver-se) resolt arran de la creació de l´estat d´Israel, de la guerra del Kowait i, sobretot, d´aquella mare de totes les batalles en la qual ens embarcà l´infaust trio de las Açores en 2003.

És probable també que no pocs àrabs pensen, sobretot, en el paper que representà França en l´avortament i el desmembrament, segons criteris colonials, del possible gran país àrab en què somià „entre el seu filoarabisme tan cert com romàntic, la mala consciència també seua i la candidesa„ aquell mateix T. E. Lawrence de la realitat bèl·lica, la ficció i el cinema. Aquest gran país fet amb les despulles de l´Imperi Otomà fou repartit, en acabant la I Guerra Mundial, entre França i Gran Bretanya pel tractat de Sevres (1920), signat com a part de la Conferència de Paris (1919) en sintonia amb l´acord secret Sykes-Picot, subscrit pels dos països en 1916. En marxa cap a Síria, per tant, «Aux armes, citoyens! Formez vos bataillons! Marchons, marchons!».

Els atemptats de Paris i d´altres llocs per part de l´EI foren certament execrables sense cap mena de pal·liatiu o dubte. Tant dret tenim, si més no, a plànyer amb el cor encongit les víctimes de l´atemptat a la capital francesa com els centenars de milers de persones mortes, ferides i expulsades de casa seua pels bombardejos que propicià aquella il·lícita, injusta i mentidera guerra d´Irak que encara arrosseguem i als responsables de la qual molts demanen que un tribunal internacional jutge com a criminals de guerra. Tenim dret, en tot cas, a que se´ns explique fil per randa ara, quan els Rafale ja sobrevolen Síria amb la mort dins del seu ventre d´acer, tot el rerefons econòmic, geopolític i fins i tot emocional dels conflictes armats per als quals s´ha demanat, es demana o es demanarà la participació militar espanyola. Sí, que se´ns explique, almenys.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine